¡A per totes! No hi ha res impossible.

Avui toca actuar en la secció de prequirófan de Son Dureta. Atendre als nens des del moment en què deixen als seus pares per entrar a la zona de prequirófano, fins que entren en el quiròfan pròpiament dit. Són moments complicats, ja que solen estar nerviosos i una mica espantats.

Aquest dia un nin entra plorant molt. És el primer nin del matí. Un d’aquests que es poden classificar d’inconsolables. I pens “Uf! Com començam el dia!”. Té claríssim que vol tornar amb la mare, només mira la porta i crida desconsolablement i a crit pelat “¡Mamààà!” i nosaltres allà enmig, al davant, com ombres desfigurades entorpint son desig, i afegint més renou a aquell intens moment, en una interior lluita dicotòmica entre perseverar o desistir.

Però, per sota d’aquell pensament derrotista inicial que ens diu “aquí no hi ha res a fer”, del no res, del fons del coret que hi ha darrera tot/a pallasso/a, de sobte, rebrotà una altra emoció, un altre sentiment que deia “¡Ei! ¡A per totes! no hi ha res impossible i, de fet, si no ho provam, segur que no aconseguim res”. Aleshores, des d’un punt similar a la buidor absoluta (tan proper a la plenitud absoluta) emergí un punt de joc que delicadament deia “¡Ei. Que som aquí i volem jugar amb tu!” i amb unes senzilles titelletes de dit de Bob Esponja, d’un granot, Spiderman, una bóta, bimbolles,… Ja era igual què sortís d’aquella bossa, donat que els objectes que sortien, ho feien ensems amb un entusiasme profund de joc i empatia. Per tant es produí la connexió amb l’infant. Això va crear un canvi substancial de la situació, no només del nin, sinó també ambiental. Després de deturar el plany i centrar l’atenció en les nostres absurdes filigranes, començà a riure i fins i tot participar del joc. És possible que el personal seguís amb la seva rutina amb millor eficiència degut a aquell canvi. Bona feina. Un plaer.

Supervisora Botiquina