TAG | Supervisora Botiquina

May/15

20

Ànimes de cos sedat

He d’admetre que aquesta entrada de primavera ha estat especialment intensa i dura pels
serveis pediàtrics més delicats de l’huse, cosa que m’ha causat grans alts i baixos no només
emocionals.
Per anar concretant en un tema em centraré en l’entrada dels pallassos a quiròfan i un malson
que vaig tenir posteriorment.
Dimecres passat vaig retornar, després d’anys, al programa de quiròfan i entre d’altres pacients
hi va haver una nina molt, però molt espantada. Com varen coincidir dos infants ensems a
quiròfans diferents ens vàrem haver de separar, els pallassos, i jo vaig quedar amb la nina.
Havíem connectat prou i s’estava engrescant a tocar ella la guitarra, cantava a una coral i
coneixia algunes de les cançons de manera que podia també acompanyar amb la veu i no
només amb el ritme. Li estava anant tan bé la companyia que tant l’anestesista com la resta de
personal sanitari em van convidar a passar a dins quiròfan fins que la pacient de tan sols 10
anyets va estar completament anestesiada. Aleshores a poc a poc, sense deixar de fer sonar la
música, em vaig anar allunyant.
Aquest va ser, en principi, un cas més, de tants. És cert que se la veia molt i molt angoixada
però no li vaig donar més importància pel fet que havia de seguir la feina i anar a atendre el
següent infant.
Però jo, desconeixedora dels profunds misteris del subconscient, l’endemà d’aquella
experiència vaig poder intuir que m’havia afectat més d’allò que em pensava. Vaig tenir un
malson. M’operaven. Hi havia detalls molt nítids que aquí no descriuré. Això sí, record
perfectament com una vegada anestesiada m’aixecava de la taula d’operacions i anava a fer un
tomb, per fer temps mentre m’operaven, observant perfectament tot al meu voltant, després
tornava, em tombava allà mateix i permetia que em despertessin de l’anestèsia.
No tenc tendència a creure en “il·lusions” per avorriment o com a entreteniment i menys sense
aplicar-hi algun (enc que potser mínim) sentit lògic, però sí m’agrada confiar en les intuïcions o
els somnis. Idò arrel d’aquest somni m’atreviré a especular sobre qüestions que poden semblar
esotèriques i tenen a veure amb “què passa amb les ànimes de les persones mentre estan
sedades”. No ho sé, no en tenc ni idea, només em sorgeix aquesta pregunta i, a conseqüència,
d’altres com per exemple “és la zona quirúrgica una zona on es podria mesurar un nivell
energètic significativament diferent a altres àmbits? Potser més carregat? Però… Carregat de
què?” tampoc en tenc ni idea, com de “si es poden o no mesurar aquestes coses”. Però ja
procuraré documentarme.
Sé que aquesta no és una bitàcola com les que he escrit fins ara i m’he donat el permís de
compartir aquesta experiència tan peculiar i personal.
Fins la propera i… Dolços somnis!

·

May/15

5

La doctora d’orquestra

Avui hem anat a Inca Rb i B. Un matí d’allò més complet i ben rodat. Bona feina, ganes,
ritme, alegria i diversitat.
Quan arribam a pediatria ens demanen per fer una col∙laboració amb el personal sanitari.
Han d’intervenir un infant que a anteriors intervencions ha plorat molt, ja que es tracta
d’una cura dolorosa.
Aleshores la doctora ens va dirigint al llarg del procés segons considera a cada punt de
com hauria de ser la nostra intervenció (ara música més alegre, ara més suau que es vagi
adormissant, ara veniu cap aquí que vos vegi millor…ara música alegre de nou…). Són
habilitats per a les quals hi estam entrenats, les anam desenvolupant a les formacions i
les fem servir fruit de l’experiència cada vegada més enriquida pel temps i la pràctica.
Estem enfocant cada vegada més la feina cap a aquest paradigma de col∙laboració, de
feina en equip. En haver acabat la intervenció, vàrem fer broma amb la mateixa doctora
per la seva actitud directiva cap a nosaltres però analitzantho,
aquesta situació va ser
molt interessant pel que fa a la nostra disposició de cap al personal mèdic i el fet de
compartir habilitats amb un objectiu comú: crear un ambient acollidor per tal d’oferir la
millor atenció possible als usuaris, esser efectius a la feina, cadascú en el seu camp però
tots ensems per assegurar un servei complet i cuidadós.
La família agraïda perquè aquesta vegada ha anat millor que les anteriors, el personal de
l’hospital pot dedicarse
a la seva tasca amb millor eficiència perquè l’infant compta amb
un element distractor que som els pallassos que estam allà per ell, amb ell, cantant,
jugant, donantho
tot i més i així no plora tant, no es mou tant, es mostra més serè. Entre
tothom, un gran equip, una bona feina.
Gràcies!

· · ·

May/14

6

“Com aigua de maig”

“Com aigua de maig”

És un matí intens (darrerament molts ho són) amb molts d’infants a diversos serveis i moltes col·laboracions que tant nosaltres com el personal agraïm, ja que podem observar com afavoreix els usuaris.

Però hi ha un servei on ens esperen “com aigua de maig”, és la Ucic. El nostre amic R. i la nostra amiga A. ens reben que fa gust. Després de tants d’anys ja som part els uns dels altres. Jo, per la meva part, els hi vull agrair la seva gran capacitat receptora, són el millor públic.

Avui hi ha nervis perquè a R. encara l’estan banyant i ell frissa perquè vol venir amb nosaltres de passeig. “No passis ànsia, que vos esperam!” I així és la cosa, quan estan tots preparats a les seves cadires sortim tota la comitiva. R., A., les dues infermeres que duen una cadira perhom, Aspirino i Botiquina. Festa i música pels passadissos, passant per urgències pediàtriques. Especialment al passadís de personal del 2n pis, és molt divertit veure tots els capets guaitant per les portes dels despatxos per mirar què és el que passa. Supòs que per a ells i elles també deu ser prou divertit veure passar per allà una comitiva com aquesta, tots alegres i cantant, amb els ulls radiants d’emoció per compartir la passejada i estona de bauxa.

Si l’aigua de maig és tan necessària per a una bona temporada de fruiters i gramínies, també ho és l’alegria per a una bona temporada de joia al cor.

· · ·

Abr/13

23

La papallona pallassona: papallassona!

Fa ja un parell d’hores que som a CMA. Després d’haber passat estones divertides amb un parell mallorquí d’infants, arriba una nina, n’O, al box 5 i, tot just l’anam a saludar, també arriba al box del costat en L.
Venim de jugar amb un altre infant més petit amb qui cantàvem una cançó dolça i suau mentre una delicada papallona ballava. Per això, quan arribam a saludar n’O, hi anam en Pildorin, na Botiquina i na Ona, la papallassona.
Però la papallona Ona, quan veu infants més grans, es posa contenta i vol jugar d’una altra manera, un poc més bèstia, ja no tan delicada. S’emociona en veure n’O. I en L. I, volant volant, ho vol tocar tot, desmuntar-ho, enredar, papallonejar, pallassonejar i, en definitiva, jugar. Fins i tot comença a treure coses de la bossa de na Botiquina i, volant volant, col·loca els pals del diàbolo entre els paravents (deixant el fil talment com un estenedor de roba) on la mateixa Ona, la pallassona, comença a estendre els mocadors de malabars de colorins, amb bolígrafs fent de pinces, tot acompanyat de cançons ad-hoc.
Els infants i acompanyants estan completament entregats al joc de la papallassona, ensems amb Pildorín i Botiquina.
Passam una bona estona, desdramatitzant el moment pel que ens trobam a CMA, l’espera de l’hora de l’operació. Hem aconseguit una espera desenfadada, divertida, entretinguda, plena de rialles i fantasia, on una papallona ens ha convidat a entrar al seu món de bogeria pel joc i la diversió.

· · ·

Abr/13

15

Sembla màgia… La música ho és!

Molta fluïdesa entre les dues pallasses, mati divertit i profitós. Molt bones col·laboracions a Hospital de dia en tant que administren quimio a les criatures citades.

Fem una llarga intervenció per una nina de 5 anys dins un box a urgències, te una severa afectació neurològica i una pneumònia, la coneixem de fa anys i li va molt molt be retrobar-nos, se li omple la cara de llum, tant que la mare voldria que no partíssim, tot el temps que hi som esta alegre, riallera i estable, quan ens allunyem te crisi respiratòria. Sembla màgia… És màgia! Feta de musica polida, dolçor cantant i carinyo, acabem intervenint per adormir-la i aleshores partir.

· · ·

Abr/13

15

Comparant reaccions

Som a urgències pediàtriques, na Loli Tirita i na Botiquina. Ens trobam a la coneguda i estimada aimgueta E, que ara no record quants d’anys té, 9?, no n’estic segura, però sí record bé que li encanta la música i les atencions (a qui no?). Té molta tossina, amb atacs constants, cosa que li dificulta la respiració. A més, tenc entès que els temes respiratoris afecten amb freqüència en casos de paràlisi cerebral infantil i n’és el cas.
Fa temps que ens coneixem i ens alegra mútuament veure’ns, encara que ens agradaria més no veure-les per l’hospital, és clar, ni a ella ni a sa mare. A més, sa mare es sorprèn en veure que a Botiquina l’ha apadrinat el “Grupo Piñero”, ja que ella coneix algú molt proper que hi fa feina.
Està tossint molt i, quan arribam, atura de tossir per escoltar la música i riure. Es posa tan contenta quan sap que hi som, que ens il·lumina amb son somriure. Cantam unes quantes cançons i, quan li pega un nou atac de tossina, la mare li diu “para de toser que si no se van las payasas”, aleshores ella atura tot d’una de tossir i quan comença la música riu.
Quan partim comença a queixar-se, ploriquejar i tossir més. Tornam i atura el plany. I torna riure. Quina pillastra! Però en realitat està cansada per la dificultat respiratòria i que duia molta estona de tossina constant, aleshores les doctores li preparen una d’aquestes pocions que elles saben fer perquè es tranquil·litzi i tornam per fer cançons de bressol, per acompanyar el moment de calma. En aquest moment, les doctores queden sorpreses de les reaccions de la nina per aconseguir atencions de les pallasses, cridant l’atenció amb tossina i queixa, i del canvi d’actitud quan aconsegueix allò que vol, musiqueta a prop i així roman més calmada, tranquil·la i somrient.
Bona col·laboració interdisciplinar. Fer equip per aconseguir qualitat en l’atenció a l’usuari és possible i enriquidor, no només per a nosaltres com a treballadores sinó també, i especialment, per a l’usuari.
Que et milloris E.!!!

· · · ·

Mar/13

20

Transfoarmari!

Som a Son Llàtzer, anam a una nova habitació a veure na K d’11 anys. Entram i veiem que ens mira, amb sa mare al costat. Ens veuen, sorpreses, i observen atentes sens saber què passarà. Lo bo d’això és que nosaltres tampoc ho sabem, què passarà. Entram i quan ens estam presentant justament es sent un renou que… prové de l’armari!!! (encara que sabem que ve de l’altra habitació). Veient la situació expectant que s’acaba de crear mitjançant la sorpresa, inversemblant però divertida, d’allò que pot amagar l’armari.
Txan, txan…ta, ta, tara, ta, ta, txaaaaaaan! què hi haurà?!?
Botiquina entra a inspeccionar mentre que Bruno l’espera a fora mantenint l’expectació i de sobte surt Botiquina amb un pal llarg metàl·lic que hi havia a dins.
Ahà! Ja ho ha trobat i casi és com una bèstia que ha de domesticar, pel que comença Bruno a fer música mentre Botiquina fa manejar i marejar el pal, fent-li fer voltes com una majorette, fent malabars amb el bastonet metàl·lic sorgit de dins l’armari, passant-lo per davant i per darrere, per davall les cames, entre els dits, quina passada!!!
Quedam totes estorades de la transformació de l’objecte que semblava inanimat i avorrit a un estri per a desenvolupar una habilitat sorprenent.
Ja està la bèstia domada, la tornam deixar a l’armari, ja podem partir sabent que deixam a mare i filla sanes i estàlvies de la possible i imaginària bèstia.
Podem partir a cercar noves aventures a altres habitacions.

· ·

Feb/13

19

Na Botiquina i na Guerlinde a l’spa d’urgències…

Na Gerlinde, infermera d’intercanvi, i jo mateixa, na Botiquina, supervisora més divina, som a un box d’urgències, amb B i sa mare. Ja duim una estona jugant per la zona i sabem que ens han sentit, que som per allà, cada vegada més a prop. El que no saben és què farem quan entrem al seu box, perquè en realitat no ho sabem ni nosaltres mateixes. Doncs, una vegada allà, mirant el mobiliari i la distribució de les coses i les persones, Botiquina decididament decideix decidir qualque cosa. Hi ha bona escolta entre companyes, espectació per part del públic. És una enviada especial del Grupo Piñero que vol assegurar-se que estan totalment còmodes provant la butaca, reclinant-la, el llit, etc. encara que, quan comença a cercar les comoditats que hi sol haver als hotels de Grupo Piñero com per exemple el spa, la piscina, els tobogans, la discoteca, etc. i no ho troba, es comença a desesperar i Gerlinde Blau, la seva companya, la intenta calmar, animar, convèncer de que hi ha altres coses xules, creen un duo tan patètic i divertit alhora que tant B com sa mare esclaten en riallades.

En som plenament conscients que no té res a veure un box d’urgències amb una habitació d’hotel, el que sí podem fer és canviar totalment l’ambient d’un lloc mitjançant el joc, la imaginació i les rialles.

Bon viatge!

· · ·

Dic/12

19

Intentando ser serio…

Son Llàtzer, 19 de Diciembre 2012
Estamos en CMA, visitamos a un pequeño operado de drenajes. Botiquina se entretiene en el pasillo y Bruno aprovecha para adelantarse y entrar en la habitación de J. para presentarse como lo que él cree que es: un gran Doctor muy serio, que ha estudiado todo un jueves y que lleva un montón de bolis en el bolsillo de la bata que demuestran su categoría como buen Dr. Residente. Cuando Bruno ya se ha presentado orgulloso y muy serio, aparece la Supervisora Botiquina y empieza a desmontar toda la seriedad de Bruno. Bruno abre los ojos como platos sin poderse creer el desastre de entrada que ha hecho Botiquina y mira a J. El niño y sus 5 acompañantes se parten de risa… Poco a poco Bruno intenta componer la situación, con disculpas, corrigiendo a Botiquina, que tropieza con la cama, con la mamá de J., Bruno se disculpa y Botiquina le imita y se vuelve a disculpar, risas de los presentes, Bruno se vuelve a disculpar por las disculpas de Botiquina, que repite, más enfado de Bruno, más risas… Como es casi Navidad, Bruno decide cantar un villancico para despistar a Botiquina y que deje de ponerle en evidencia. Suena Gingle Bells y Botiquina sigue estropeando la actuación de Bruno, con su baile y ruídos… Bruno casi llorando se despide y Botiquina también, pero riendo. En un último intento, Bruno le pide a Botiquina que entregue una tarjeta a J. pero ella no la suelta cada vez que el niño la intenta coger, Bruno sale desesperado y Botiquina le sigue sin entender nada. Risas dentro de la habitación. Misión cumplida, la obligada visita del pequeño al hospital habrá sido más alegre.
Bruno Dostres, Botiquina.

·

Dic/12

18

Les cures de na Botiquina son cosa fina!

Arribam a urgències i, just després, entra en L. de 7 anys amb sa mare. Està més o manco tranquil però quan veu el ferro i l’embenat que li han de posar es comença a posar nerviós i a ploriquejar. És la nostra, com més boja la proposta més s’apunta al joc l’infant i més riu. Botiquina comença a demanar que el vol embenar ella però, com el nin no es deixa (diu que millor li faci la Dra.) Botiquina per no quedar-se amb les ganes convenç a Pildorín per posar-li a ell una bena. Botiquina ho fa amb el que troba a dins la seva bossa (quin perill!) i li embena el canell amb un bolquer petitonet, de nadó! En Pildorín es deixa fer però li transmet el seu patiment a l’infant, que es comença a pixar de riure. Comparam els embenats: és molt més ridícul el d’en Pildorín i a tothom ens sembla molt divertit menys al mateix Pildorín, que plora perquè no li agrada. Jajajajajaja, ens divertim molt i L no ho passa tan malament, perquè no atura de riure. I la Dra. pot fer la feina ben feta sense que l’infant es resisteixi, per tant més calmadament, també participant del joc, de la competició d’embenats i rient. Això és fer feina a gust! Per tancar l’exitós embenat ho celebram amb nadales de Bon Nadal!!!

· ·

Older posts >>

Theme Design by devolux.nh2.me
***************ocultar1************** --> ***************ocultar4************** -->