TAG | prequirófano

May/15

20

Ànimes de cos sedat

He d’admetre que aquesta entrada de primavera ha estat especialment intensa i dura pels
serveis pediàtrics més delicats de l’huse, cosa que m’ha causat grans alts i baixos no només
emocionals.
Per anar concretant en un tema em centraré en l’entrada dels pallassos a quiròfan i un malson
que vaig tenir posteriorment.
Dimecres passat vaig retornar, després d’anys, al programa de quiròfan i entre d’altres pacients
hi va haver una nina molt, però molt espantada. Com varen coincidir dos infants ensems a
quiròfans diferents ens vàrem haver de separar, els pallassos, i jo vaig quedar amb la nina.
Havíem connectat prou i s’estava engrescant a tocar ella la guitarra, cantava a una coral i
coneixia algunes de les cançons de manera que podia també acompanyar amb la veu i no
només amb el ritme. Li estava anant tan bé la companyia que tant l’anestesista com la resta de
personal sanitari em van convidar a passar a dins quiròfan fins que la pacient de tan sols 10
anyets va estar completament anestesiada. Aleshores a poc a poc, sense deixar de fer sonar la
música, em vaig anar allunyant.
Aquest va ser, en principi, un cas més, de tants. És cert que se la veia molt i molt angoixada
però no li vaig donar més importància pel fet que havia de seguir la feina i anar a atendre el
següent infant.
Però jo, desconeixedora dels profunds misteris del subconscient, l’endemà d’aquella
experiència vaig poder intuir que m’havia afectat més d’allò que em pensava. Vaig tenir un
malson. M’operaven. Hi havia detalls molt nítids que aquí no descriuré. Això sí, record
perfectament com una vegada anestesiada m’aixecava de la taula d’operacions i anava a fer un
tomb, per fer temps mentre m’operaven, observant perfectament tot al meu voltant, després
tornava, em tombava allà mateix i permetia que em despertessin de l’anestèsia.
No tenc tendència a creure en “il·lusions” per avorriment o com a entreteniment i menys sense
aplicar-hi algun (enc que potser mínim) sentit lògic, però sí m’agrada confiar en les intuïcions o
els somnis. Idò arrel d’aquest somni m’atreviré a especular sobre qüestions que poden semblar
esotèriques i tenen a veure amb “què passa amb les ànimes de les persones mentre estan
sedades”. No ho sé, no en tenc ni idea, només em sorgeix aquesta pregunta i, a conseqüència,
d’altres com per exemple “és la zona quirúrgica una zona on es podria mesurar un nivell
energètic significativament diferent a altres àmbits? Potser més carregat? Però… Carregat de
què?” tampoc en tenc ni idea, com de “si es poden o no mesurar aquestes coses”. Però ja
procuraré documentarme.
Sé que aquesta no és una bitàcola com les que he escrit fins ara i m’he donat el permís de
compartir aquesta experiència tan peculiar i personal.
Fins la propera i… Dolços somnis!

·

Jul/14

17

A PILDORIN LI PEGA EL “BAGO”

El pare està molt nirviós, la nina és a quiròfan. El posem al dia explicant-li que és qüestió de “coser y cantar” que en un tres i no res, amb lo bé que canta en Pildorín i lo be que broda Caragola, està fet, El pare riu les nostres bromes, passa el metge i s’incorpora en el trio, just a Pildorín li pega “el bago” doblegant-ce l’esquena, el metge és a punt de posar ma…
“No es preocupi doctor, jo se com curar-lo…” Diu Caragola experta en el dolor del seu company. Li dóna un cop al cul amb el” bolso”, Pildorín pega un bot recuperant la salut, el metge parteix amb un jajaja… Ell pare queda relaxat amb un somriure a la boca.

· · · ·

Abr/13

23

La papallona pallassona: papallassona!

Fa ja un parell d’hores que som a CMA. Després d’haber passat estones divertides amb un parell mallorquí d’infants, arriba una nina, n’O, al box 5 i, tot just l’anam a saludar, també arriba al box del costat en L.
Venim de jugar amb un altre infant més petit amb qui cantàvem una cançó dolça i suau mentre una delicada papallona ballava. Per això, quan arribam a saludar n’O, hi anam en Pildorin, na Botiquina i na Ona, la papallassona.
Però la papallona Ona, quan veu infants més grans, es posa contenta i vol jugar d’una altra manera, un poc més bèstia, ja no tan delicada. S’emociona en veure n’O. I en L. I, volant volant, ho vol tocar tot, desmuntar-ho, enredar, papallonejar, pallassonejar i, en definitiva, jugar. Fins i tot comença a treure coses de la bossa de na Botiquina i, volant volant, col·loca els pals del diàbolo entre els paravents (deixant el fil talment com un estenedor de roba) on la mateixa Ona, la pallassona, comença a estendre els mocadors de malabars de colorins, amb bolígrafs fent de pinces, tot acompanyat de cançons ad-hoc.
Els infants i acompanyants estan completament entregats al joc de la papallassona, ensems amb Pildorín i Botiquina.
Passam una bona estona, desdramatitzant el moment pel que ens trobam a CMA, l’espera de l’hora de l’operació. Hem aconseguit una espera desenfadada, divertida, entretinguda, plena de rialles i fantasia, on una papallona ens ha convidat a entrar al seu món de bogeria pel joc i la diversió.

· · ·

Feb/13

26

Rayos interestelares en prequirófano!

Que momento! Juan desde su cama antes de entrar a quirófano nos dispara con su máquina espacial ( un iPad) rayos estelares imaginarios que rebotan por las esquinas, haciendo bailar a Pildorín y a Bruno para esquivarlos, y a sus papás! Mientras todos se parten de risa!

· ·

Feb/13

1

L’estenedor atrevit

Son Espases 22/01/2013

Som a la sala de CMA. Na I, de 16 anys, és al box esperant per ser operada. Ens veu arribar i posa cara de “jo sóc gran per pallasses”. Venim de jugar amb un altre infant i passejam els pals del diàbolo, agafant-ne un cada una. Ens separam i la corda que uneix els pals del diàbolo queda tensa, semblant un estenedor de roba, la qual cosa dóna peu a posar-nos a estendre la roba. L’adolescent ja mira amb curiositat, també els acompanyants. Per començar, estenem els mocadors de malabars de Botiquina, enganxant-los amb les pinces de les trenes de Gerlinde, quedant així una imatge molt vistosa i colorida. La qüestió és que, animades per l’aprovació del públic ( na I i acompanyants, més alguna infermera que mira rient), començam a estendre altra roba, més íntima. Deu meu! na Botiquina ha estès ses bragues!!! Jajajaj, es pixen de riure i Gerlinde, renyant a B, agafa les bragues dient que això no es pot fer i les tira damunt el llit de la nina. Cada cop hi ha més riallades de tothom, fins i tot casi nostres. Ger i B discuteixen d’on han d’anar les bragues, que no poden anar passejant per damunt el llit de la nina i finalment B se les torna a posar però damunt el vestit, quedant completament ridícula. Tot això sense amollar l’estenedor que dóna al conjunt una imatge ben divertida i molt visual. Quin canvi! Na I. està completament entregada al joc i a les rialles. (Nota: no passeu pena, aquestes bragues de les que parlam, les sol dur na B damunt d’un mallot, vaja, que no són les bragues que vos pensàveu).

· · ·

Ene/13

15

La porta màgica

Son Espases CMA 15/01/2013

Estam arribant a la sala de pre-quiròfan, després d’haver jugat una bona estona al box de CMA. Anam pel passadís perseguides pel llit i en P Ja ha entrat al joc amb nosaltres i riu, també el zelador hi participa. Som un equip. Aleshores diem a P que ell té sa màgia per poder obrir la porta, només ha de bufar. Ens diu primer que no, que no pot ser. Seguim amb el joc i bufant nosaltres a la porta no ho aconseguim, aleshores es decideix i ens ajuda i quan bufa ell… s’obre la porta!!!!! Ell sí que sap, té màgia i pot obrir portes bufant! Queda sorprès d’ell mateix i ens mira completament al·lucinat.

· ·

Ene/13

15

El globus flotant-volador.

Son Espases 15/01/2013

Som a la sala de CMA. Na R està esperant per ser operada. Ens veu arribar. Al principi es mostra com espantadissa i vergonyosa. No col·labora tranquil·lament amb el personal d’infermeria pel protocol habitual. Està realment nerviosa i espantada. Començam a jugar “com qui no vol la cosa” a cursis i senzills jocs de mans. S’afegeix al joc la suau música de la guitarra, tot acompanyant-lo. Ens mira encara empegueïda però ja ha fugit la por, ja està entrant en el joc. Les mans juganeres de la Zeladora Caragola, com veuen un globus damunt del llit, demanant permís, l’agafen i continuen el joc amb aquest nou element. Tot junt, per moments, esdevé molt poètic. Ballant, ballant el globus queda aferrat al biombo, flotant, volant. ¡Uaaaauuuu! Quina passada!!! Tothom queda meravellat davant la peripècia, especialment na R. Com ha estat tan sorprenent aquesta habilitat de la ZC, la supervisora Botiquina també vol provar sort, amb l’electricitat estàtica. Aleshores, frega el globus al seu capell però… sabeu què se li aferra al biombo? El globus? Doncs no. El seu cap!!! Na R. I la família ja comencen a riure davant els problemes de les pallasses. Na ZC treu un martell per desenganxar-la del biombo, hi pega uns copets màgics i, quan aconsegueix desenganxar-li el cap, se li aferra un colze! I després el nas! I diferents parts del cos. Davant el desesper de ZC per ajudar B a sortir d’aquest embolic, entre grans riallades de R. I acompanyants, decideixen ajudar-la i prendre-li el martell per salvar les pallasses de tal embolic. Rient i pegant copets suaus na R. Aconsegueix finalment alliberar na B. Del biombo. És molt divertit per a tothom però sobretot, el més destacable, és el canvi de la situació que ens trobam quan arribam amb la situació que deixam en partir, tant de la nina com dels acompanyants.

· · ·

Sep/10

29

Cambiando un “No” por un “Si”

Hoy me toca trabajar en prequirófano, del Hospital de Son Dureta. La jornada de trabajo empieza a las 8 h. de la mañana, así que toca madrugar. Uno de los niños para los que actuamos hoy es Juan Pedro, un niño de 11 años, que llega a la sala de prequirófano bastante asustado. Nos ve de lejos y avisa a las enfermeras de que “No me gustan los payasos”. Emocionalmente parece muy cerrado y negativo. Rápidamente, mi compañero y yo, no ponemos a pensar en cómo podemos hacer para que Juan Pedro pueda soltar un poco el estress que parece tenerlo atenazado.

En lugar de intentar cambiar el “No” por un “Si” y que acepte nuestro juegos, se nos ocurre otra estrategia. Hacemos que el niño deje fluir su estado emocional dándole la oportunidad de que diga “No” tantas veces como quiera. Parece que es lo que más desea, decir “No” a todo lo que le está pasando. Así que empezamos a jugar, preguntándole;
- “¿Nos podemos quedar aquí Juan Pedro?”, señalando un lugar a unos 5 mts. de su cama
- “¡No!”, responde Juan Pedro.

Nos movemos un paso hacia la derecha;
- “¿Y aquí, estamos bien ahora?
- “No” repite el niño con todas sus ganas.

Ahora un paso hacia la izquierda;
- “¿Y aquí, estamos mejor aquí?
- “No” repite una y otra vez.

Al cuarto o quinto “No” el tono de voz y la emoción empiezan a cambiar. Ese “No” rotundo lleno de rabia e impotencia empieza a cambiar hacia un tono más ligero y aliviado. Nosotros hacemos gala de nuestra más absoluta “estupidez” al repetir una y otra vez la misma pregunta. El niño va entrando en el juego, incluso está empezando a sonreir, decir “No” se está conviertiendo en un juego para él. Se olvida durante un rato de donde está y qué hace ahí. Eso le permite afrontar su intervención de manera mucho más relajada. En el momento en que viene la enfermera para llevarlo al quirófano, Juan Pedro ha gastado todos sus “No” con los payasos, ahora ya sólo le quedan “Si” para las enfermeras y se va hacia quirófano mucho más tranquilo de lo que ha llegado.

·

Sep/10

6

El látex de las narices

Hoy actuamos en prequirófano, en el hospital de Son Dureta. Nos encontramos con un niño, Alberto, de 9 años, al que operan de los ojos. Nos informan que Alberto tiene alergia al látex, así que nos vemos obligados a actuar a cierta distancia. Además de nuestras narices de látex llevamos con nosotros otros juguetes y artilugios que podrían ser “sospechosos”. Alberto tiene muchas ganas de jugar con nosotros aunque, al mismo tiempo, está un poco enfadado por todo el tema de la operación. Trae con él un erizo grandote. Con el fin de ganarnos su confianza y no centrar toda la atención en el niño, decidimos convertir el erizo en el protagonista de nuestros juegos.

Aprovechamos la circunstancia de que no podemos acercarnos mucho para jugar a que tenemos un miedo terrible a que el erizo nos salte encima. Alberto entra en el juego y cuando el animal se mueve y hace tonterías nos asustamos y le reñimos desde la distancia. El niño disfruta y aprovecha para reñir también al bicho, de esta forma, además, le sirve para ir descargando parte del estrés generado por su intervención. Funciona muy bien, ya que Alberto, que parece muy controlador, gracias a nuestro juego con el erizo, se olvida del entorno, de la operación, de los médicos, las enfermeras y del látex de las narices… nunca mejor dicho.

·

Theme Design by devolux.nh2.me
***************ocultar1************** --> ***************ocultar4************** -->