Un infant de tres anys plora desconsoladament.
Tres acompanyants: mare, pare i una auxiliar que sembla ser un familiar.
Entrem lentament a la habitació.
L’infant no ens vol ni veure!.
No record ben bé la seqüència de coses que fem:
bimbolles, titelles, el joc de clown ben lligat,
cercant la complicitat dels pares.
Molt subtil, molt gradual.
En un moment donat fem alguna cosa,
un renou crec, una onomatopeia pentura.
Ell aixeca per primer pic la mirada i tot
esdevé molt més fàcil:
lentament, una cosa darrera l’altra,
sense frisar, Pallassos i música.
Els pares riuen.
El nin, un somriure primer, després un altre
i més tard, com un miracle sabent com tot ha començat,
les rialles!.

Pep de Manteniment i Bruno dos tres

brunodostres · Pep de Manteniment

Una habitació amb dos pacients d’avançada edat. Dos homes. Un és anglès i está molt malament. Ens fa senya que, si de cas, fem alguna cosa per l’altra pacient. Bruno llegeix la situació correctament i decideix… “Imagine” de John Lennon. Lenta, suau, delicada. Gaudesc d’escoltar, de tenir un company així, de no haver de fer pràcticament res. Faig unes bimbolles. No tot el temps. Només un moment.

Després, pel pacient que no és anglès, faig una breu pinzellada del que diu la cançó… una o dues paraules per traduïr. Me’n duc en Bruno suaument, quan ha acabat, com el que se’n duu un regal o un àngel. Darrera, dos somriures. Més ample, el del pacient anglès.

adultos · Bruno Dostre · Pep de Manteniment

Son Llàtzer, Hospital de Dia. Trobam un nin de 3 anys, acompanyat per sa mare que ja coneixem del dia anterior quan la Celadora Caragola i Pep de Manteniment varen fer feina junts a Son Llàtzer.

Aquell dia va ser molt especial. Vàrem ser molt ben acollits per sa mare a extraccions, quan l’infant plorava, i després a l’habitació, l’actuació va ser molt dolça. Ara, en retrobar-nos a Hospital de Dia, no hem de fer res. Simplement ens deixam mirar i escoltam les paraules carinyoses de la mare que li parla al nin de nosaltres.

Després, tan sols un petit gest per part nostra: treim la titella que l’altre dia va ser el protagonista de l’actuació. No cal res més.

Pep de Manteniment

Després d’una primera part de la jornada prou bona, anam a UCIP on a un box em trob un preadolescent que conec de la meva estrena amb oncològics. Ara a UCIP, la imatge que m’arriba de l’al.lot m’afecta de manera diferent. Si un mes abans jo havia parlat de desolació, ara aquesta cambra fosca amb un nin sense cabells, despullat, amb una sonda al nas, i els ulls d’un color que no sé descriure, em fa pensar en mil coses i cap d’elles agradable. Al seu costat, son pare, com la vegada anterior, però també, aquest cop, la mare.

Tot i això, respir i deix començar n’Aspirino, que comença amb tot allò que en aquell moment ens és impossible fer a causa de la nostra indumentària. Intenta tocar la flauta… impossible amb mascareta. Intent fer bimbolles, el mateix. Aviat puc detectar un canvi en l’ambient i en l’ànim, ara la mirada del nin i del pare semblen brillar amb una mica més d’intensitat. Darrera el dolor hi ha alguna cosa més, alguna cosa molt diferent de la desolació, alguna cosa que té a veure amb l’amor i l’esperança. Ens retornen, després dels nostres frustrats intents, dos petits somriures que la mare sembla subratllar amb un somriure encara més clar.

Prenc una decisió, repetint un gag de fa devers mitja hora enrera i que ha funcionat força bé, començ a emetre ones onomatopeiques com si d’una ràdio es tractés, que tot apuntant Aspirino el van convertint en diferents imitacions. Primer de coses o personatges que ell sap fer. Després –i això és una passa endavant respecte al que hem fet abans a Planta- en coses impossibles de fer i que “il Maestro” Aspirino aprofita per brodar el seu millor clown.

Tot sortint mir un moment enrera i me’n tem que la caverna ha desaparegut, ara tan sols hi ha un box d’UCIP on intenten curar una leucèmia.

Pep de Manteniment