TAG | Pep de Manteniment

Ene/13

29

Tira del tirante!

Son Llàtzer. 23 de Enero 2013. Pep y Bruno.
Cuando llegamos a Urgencias de Son Llàtzer encontramos a M. de 4 añitos con su mamá. Está muy asustado, tiene que pasar por el box pero tiene mucho miedo. Los enfermeros están dando tiempo a la mamá para que tranquilice a M. El Dr. Bruno y Pep de Manteniment entran jugando y se acercan al niño para ver si se anima a jugar con ellos. Podemos cantar juntos si quieres, proponen los payasos. Pero M. sigue sin estar convencido. Cuando Bruno se sienta junto al pequeño la mamá, que es muy observadora, comenta lo mucho que le gustan sus zapatos de cuadros. Bruno se apresura a mostrarle que también sus calcetines son a cuadros, y sus pantalones, y su camisa, y su sombrero, mientras Pep confirma que si, que Bruno es muy elegante, siempre a cuadros, como toda su vida que es a cuadros, incluso tiene a su madre en un cuadro. Bruno se dirige al niño y, tirando de su tirante, le muestra que es lo único que lleva que no es a cuadros. De repente: PLAS! Se le escapa el tirante y se lleva un gomazo. Bruno aulla de dolor y el niño se parte de risa. Bruno se recupera, pero Pep vuelve a tirar del tirante para comprobar que no se ha estropeado nada. Aal soltarlo de nuevo, PLAS! Auuuuu! Risas! Ya tenemos un juego que hace reír a M., así que tiramos de los tirantes unas cuantas veces y cada vez PLAS! Golpea a Bruno que aulla y así, riendo riendo, llevamos al pequeño y a su mamá al box, donde los sanitarios están preparados para hacer su trabajo… Nosotros ya hemos hecho el nuestro!
Dr. Residente Bruno Dostres y Pep de Manteniment.

·

Nov/12

23

La vida és bella…

20 de novembre a Son Espases

Després de molt de temps, avui tornam a visitar el servei de Neonats a Son Espases. Entram delicadament, amb música de guitarra. Fluixeta. Les infermeres ens somriuen. Els nadons mengen o dormen. No sentim cap plor. Travessam l’espai sense fer cap renou, com si fos la música que fa la guitarra de Gerlinde el nostre vehicle. Pep juga el Carablanca. Dóna instruccions concretíssimes a Gerlinde sobre on situar-se, quan començar, el volum,  i qualsevol altre doi sense importància,… però tot en to menor, sense restar protagonisme a la guitarra. Així i tot, el somriure agraït d’una mare, o la mitja rialla d’una infermera a la que Pep aparta sense contemplacions doncs no té ticket d’entrada per l’espectacle. Tot molt dolç.

Fins que arribam a un bressol on una infermera alimenta un petit nadó sota la mirada atenta de son pare. Per algun motiu, tal vegada perquè ells dos ens donen conversa, ens  hi quedam una estoneta més. Prou temps perquè arribi la mare. S’emociona només de veure’ns. No fem res. Hi som i gairebé ja està. I ella ens descriu la seva emoció mentre els ulls se li omplen de llàgrimes i diu no sé que sobre “La vida és bella”. Gerlinde li contesta que plorar és molt bo, mentre Pep fa quatre notes de la banda sonora de la pel·lícula.

Encara hi seríem, si Pep no agafa del bracet na Gerlinde i se l’enduu mentre contempla com la mare i la pallassa es diuen adéu. Una mirada especial de dues dones amb els ulls ben brillants, que duu en  Pep a intentar recordar quina era la raó per la que feia tant de temps que na Gerlinde no l’acompanyava en les visites a l’hospital.

·

Nov/12

10

Caçador caçat.

Son Espases 8 d’octubre de 2012.

Som a Planta de Pediatria i la infermera ens demana una atenció especial per un infant ingressat. La seva família acaba de rebre males notícies. La infermera ens demana que l’avisem per entrar ella amb nosaltres quan ens toqui anar a l’habitació d’aquest infant. Té quatre anys. Està amb sa mare. En veure’ns, es tapa fins a dalt amb un llençol. Està espantat. Començam a jugar el joc de cercar-lo.

“Vine Pep, crec que deu ser amagat per aquí darrera.”

” No, Professor. Aquí, no hi és”

De coa d’ull, veim com el nin ha davallat el llençol fins a descobrir la cara. Ens vigila. La mare somriu.

El cercam així, a cop de veu. Per aquí i per allà. Xerrant fort. El llençol cada vegada més avall. I així un pic i un altre, fins que ell decideix espantar-nos. Ho aconsegueix. Ens quedam encara una bona estona. Acabam, els dos pallassos -Síntesi i Pep- amagats darrera una butaca sense atrevir-nos a sortir i demanant auxili a la infermera.

No ens pot ajudar perquè fa ja una bona estona que, ben satisfeta, ha partit a seguir amb la seva feina.

·

Sep/12

18

“Pokemon”

Avui som a Son Espases, concretament al programa de Cirurgia Major Ambulatòria, és a dir, infants que se’n van a ca seva després de l’operació. Tanmateix, tot i saber que no queden ingressats, estan nerviosos. Tenen por.

Amb Caragola fem una visita a un infant de set anys. Acompanyat de sa mare i son pare. Ells, tot d’una, ens riuen les gràcies. Però ell roman seriós. Caragola li fa la cançó de “Bob Esponja”. Però els pares ens diuen que ell és més de “Pokemon”. Caragola no sap la cançó. En Pep té claríssima la melodia. Puja a un cavall imaginari, el clarinet  es transforma en rifle i “Pokemon”. L’infant riu. Caragola i els pares, amablement volen fer veure a Pep que s’ha equivocat. Pep no ho capta i torna. El nin riu encara més. Caragola li diu a Pep que això que està fent no és la música de “Pokemon” sinó de “Bonanza”. Pep, per assegurar-se ho torna a fer. Més rialles. Ara ja s’hi afegeix tothom. Acabam amb la interpretació correcta de “Pokemon” per part del nin, sa mare i son pare. Renyada amable de Caragola a Pep i cap a fora. Darrera nostre, l’atmosfera ha canviat una mica.

·

Abr/12

3

La paciència és la mare de la ciència

Un infant de tres anys plora desconsoladament.
Tres acompanyants: mare, pare i una auxiliar que sembla ser un familiar.
Entrem lentament a la habitació.
L’infant no ens vol ni veure!.
No record ben bé la seqüència de coses que fem:
bimbolles, titelles, el joc de clown ben lligat,
cercant la complicitat dels pares.
Molt subtil, molt gradual.
En un moment donat fem alguna cosa,
un renou crec, una onomatopeia pentura.
Ell aixeca per primer pic la mirada i tot
esdevé molt més fàcil:
lentament, una cosa darrera l’altra,
sense frisar, Pallassos i música.
Els pares riuen.
El nin, un somriure primer, després un altre
i més tard, com un miracle sabent com tot ha començat,
les rialles!.

Pep de Manteniment i Bruno dos tres

·

Jul/11

20

Imagine… també ho fem en anglès

Una habitació amb dos pacients d’avançada edat. Dos homes. Un és anglès i está molt malament. Ens fa senya que, si de cas, fem alguna cosa per l’altra pacient. Bruno llegeix la situació correctament i decideix… “Imagine” de John Lennon. Lenta, suau, delicada. Gaudesc d’escoltar, de tenir un company així, de no haver de fer pràcticament res. Faig unes bimbolles. No tot el temps. Només un moment.

Després, pel pacient que no és anglès, faig una breu pinzellada del que diu la cançó… una o dues paraules per traduïr. Me’n duc en Bruno suaument, quan ha acabat, com el que se’n duu un regal o un àngel. Darrera, dos somriures. Més ample, el del pacient anglès.

· ·

May/11

9

Tan sols un petit gest

Pep de Manteniment

Pep de Manteniment

Son Llàtzer, Hospital de Dia. Trobam un nin de 3 anys, acompanyat per sa mare que ja coneixem del dia anterior quan la Celadora Caragola i Pep de Manteniment varen fer feina junts a Son Llàtzer.

Aquell dia va ser molt especial. Vàrem ser molt ben acollits per sa mare a extraccions, quan l’infant plorava, i després a l’habitació, l’actuació va ser molt dolça. Ara, en retrobar-nos a Hospital de Dia, no hem de fer res. Simplement ens deixam mirar i escoltam les paraules carinyoses de la mare que li parla al nin de nosaltres.

Celadora Caragola

Celadora Caragola

Després, tan sols un petit gest per part nostra: treim la titella que l’altre dia va ser el protagonista de l’actuació. No cal res més.

Mar/11

9

“La caverna”

Després d’una primera part de la jornada prou bona, anam a UCIP on a un box em trob un preadolescent que conec de la meva estrena amb oncològics. Ara a UCIP, la imatge que m’arriba de l’al.lot m’afecta de manera diferent. Si un mes abans jo havia parlat de desolació, ara aquesta cambra fosca amb un nin sense cabells, despullat, amb una sonda al nas, i els ulls d’un color que no sé descriure, em fa pensar en mil coses i cap d’elles agradable. Al seu costat, son pare, com la vegada anterior, però també, aquest cop, la mare.

Tot i això, respir i deix començar n’Aspirino, que comença amb tot allò que en aquell moment ens és impossible fer a causa de la nostra indumentària. Intenta tocar la flauta… impossible amb mascareta. Intent fer bimbolles, el mateix. Aviat puc detectar un canvi en l’ambient i en l’ànim, ara la mirada del nin i del pare semblen brillar amb una mica més d’intensitat. Darrera el dolor hi ha alguna cosa més, alguna cosa molt diferent de la desolació, alguna cosa que té a veure amb l’amor i l’esperança. Ens retornen, després dels nostres frustrats intents, dos petits somriures que la mare sembla subratllar amb un somriure encara més clar.

Prenc una decisió, repetint un gag de fa devers mitja hora enrera i que ha funcionat força bé, començ a emetre ones onomatopeiques com si d’una ràdio es tractés, que tot apuntant Aspirino el van convertint en diferents imitacions. Primer de coses o personatges que ell sap fer. Després –i això és una passa endavant respecte al que hem fet abans a Planta- en coses impossibles de fer i que “il Maestro” Aspirino aprofita per brodar el seu millor clown.

Tot sortint mir un moment enrera i me’n tem que la caverna ha desaparegut, ara tan sols hi ha un box d’UCIP on intenten curar una leucèmia.

Theme Design by devolux.nh2.me
***************ocultar1************** --> ***************ocultar4************** -->