TAG | música

Feb/15

10

Cant a 3 veus

Aquest matí, des de que hem arribat a les urgències pediàtriques de l’Huse, sentim una petitoneta nadona que plora i plora. El personal ens diu que plora molt, que duu tot lo dia així. Quan arribam Loli Tirita i Botiquina amb les nostres cançons i moixaines atura contundentment de plorar. El padrí es suma al cant, amb una veu de baix meravellosa que contrasta perfectament amb les tonades que es van succeint. Hi som una bona estona i les infermeres volen aprofitar l’ocasió per a posar-li una mascareta d’oxigen, ja que sol ser un moment en què plora moltíssim, d’aquesta manera aconseguim, entre tots, oferir un millor servei i minvar el patiment a aquella petitona a l’hora de rebre el tractament, sense plorar, hipnotitzada per la música (com també la mare, el padrí i les infermeres, fins i tot les pallasses). Bona col•laboració!

· · · · · ·

Jun/14

20

Quasi 200 anys després

El plor és fluix, però penetrant tan fluix que s’ha que posar fina l’oïda per esbrinar de quin bressol arriba.
Sintesis parteix per un costat Caragola per l’altre. En aquest cas, Caragola ha filat més prim encertant el bressol, i fluixet, fluixet, com el nadó, molt dolçament, comença a cantar la famosa nana. El ritme suau i relaxant deixa al menut adormit, igual que fa ja quasi 200 anys Johannes Brahms, la va compondre fent dormir el fill de la seva amiga Berta que, afectat d’algun mal, no aconseguia dormir.
La doctora fa una aclucada d’ull i el cap de secció un bon somriure, estan orgullosos dels seus pallassos i agraïts.

· · · ·

Feb/13

16

Les aventures d’Aspirino

A l’hora del coffee-break Aspirino va a la màquina expenedora de cafè que està pròxima a la Sala d’Espera de CC.EE. Després de demanar-li al senyor cambrer de la màquina que li serveixi un cafè i, mentre espera que el procés acabi, vol tocar un tema musical per la gent que és a la Sala d’Espera.

“Hola, soc Aspirino, a veces me callo y a veces opino…  –es presenta–  I vaig a interpretar un tema de Charlie Parker.  No! El de les plomes estilogràfiques, no! El del “be bop“.
Escoltin per favor!”

Bufa i no sona res.

Ho torna a provar i no sona res ni a la de tres.

Comença a desesperar-se quan… Idea! Soc el pallasso d’Endesa! (assenyalant-se el logo).

Se’n va a cercar una presa de corrent i agafa energia (una llum vermella a la punta del dit) que introdueix dins de la flauta. Prova… Sona poc…

Repeteix l’operació amb s’altre ma. Prova… Tariroriroriroriro… Tariroriroriorirorá…

“My little suede shoes” de Charlie Parker. Aplaudiments, agraïments i … el cafè!

· · · ·

Oct/12

2

Una delícia…

3 de setembre de 2012, a Son Espases.

La mare du a coll el nin, en sentir la musica al passadís amb cara de sorpresa surten de la seva habitació, prudent i encertadament queden a una distància de quatre o cinc metres de les pallasses que fan musiqueta i màgia amb tres nins més i alguns pares i mares ben entretinguts. El nin tímid, es veu clarament fràgil i que necessita protecció, està ben aferrat a sa mare, observa guenyo, de costat, i no vol ésser mirat de forma directa, es magret, la mare li xerra suau a cau d’orella i l’acarona l’esquena, està quiet, tancadet i alhora sorprès i en prevenció discreta.

Respectem totalment la distància, els saludem pero no deixem la nostra mirada sobre ells, “ignorar-los” els convida a unir-se a la situació molt més que no pas intentar atresorar-los, toquem cançons conegudes mallorquines tradicionals, encadenades en un popurri adequades a la seva edat, cançons d’escoleta.  La mare obre els ulls amb cara d’il·lusió i s’alegra de conèixer-ne algunes… mira al nin verificant amb l’esguard i contenta de saber-les els dos. Anem comprovant les seves expressions i posant enfasi en aquelles que la mare canta amb ell.

El nin comença, atent escoltant-nos, mira sa mare, a nosaltres de reüll previngut, la mare li xerra, “qui son? Que fan? Son Pallasses ehe i canten, aquesta tu la saps !… i al passar una estoneta com de dos minuts quan la mare ho troba, prova, el deixa en terra, ell va mirant-la, comprova que segueix devora ell i li allarga la mà per caminar un poc amb la seva ajuda ben a poc a poc ballant petit petit el gest encara amb una expressió neutre. En passar dos minuts més, ja s’acosta agafat encara a la mama, però vol estar a prop del grup dels que s’ho estan passant bé, i de repent tira tira…com qui no vol… ja está ballant amollat devora les pallasses, deslligat de sa mare que també balla, fins que ja no li preocupa gens controlar-la. Esta obert i content, balla movent cames i braços al compàs de la musica en tant que mira sa mare i riu de tant en quan. Vol quedar amb nosaltres al passadís, es fa fotos als nostres braços i alhora de partir està emocionat i carinyós, sa mare el torna a collir a coll per facilitar la nostra partida de nou protegint-lo (sabia mare) ens dona les gràcies unes quantes vegades emocionada i ens pregunta qui som, ells son de Menorca i junts intentem entonar el jaleo típic de ses festes de Mercadal en tant que ens allunyem pel passadís… Una delícia.

· ·

Sep/12

3

Vuelta al “cole”!

Primer lunes de septiembre y a los payasos de hospital, como a muchas otras personas, por suerte nos toca volver al trabajo. Ha hecho falta poco tiempo para recordar que es un trabajo muy gratificante! En una de las habitaciones está el pequeño A. de 3 años ingresado por una leucemia. Como está aislado tenemos que entrar con mascarillas, lo cual siempre nos complica un poco la actuación ( los niños te ven menos la cara y se asustan más). Optamos por una canción alegre para contagiar al niño de energía positiva. Bruno Dostres arranca con la guitarra y Aspirino le acompaña con los crótalos (pequeños platillos tibetanos) con mucho entusiasmo. El pequeño poco a poco empieza a sonreír, pero nosotros queremos más. Vamos llegando al final de la canción y Aspirino, por sorpresa y con torpeza, da un golpe de platillos final que hace que uno de los pequeños chinchines vuele por los aires hasta el suelo. El niño explota en una carcajada ante el enfado de Bruno que se apresura a reñir a Aspirino. El niño se parte de risa, Aspirino tiene miedo de Bruno y se da golpes con todo lo que le rodea al intentar recoger los platos. Finalmente Bruno se lo lleva de la oreja para sacarlo de la habitación,  pero Aspirino se golpea con la puerta, la pared, la cama, el sillón… El niño ríe más y más. Salimos y dejamos al pequeño envuelto en risas. Misión cumplida! 5 minutos de poesía y risas para el niño.

· · · · · · ·

Jul/12

31

“Subidón energétic”

El dia 9 de juliol, en arribar a Son Espases per començar la nostra jornada d’actuacions, durant la transmissió que ens fa el personal d’infermeria, ens avisen de que hi ha un xaval oncològic que esta aïllat per un bacteri. El nin és africa i esta força deprimit.  Durant la jornada ens trobem amb el psicòleg d’Aspanob, en Xavier, que ens comenta que l’anirà a visitar. En fer tota la planta dubtem si anar a altres serveis o fer primer la visita en aquest nin. Ens tornem a trobar amb en Xavier i tant ell com la infermera que el cuida creuen que el millor és anar-hi ara. Hi anem desprès de prendre totes les mesures higièniques (mascara, guants i bates) i trobem el nin en el sofà i la mare a l’altre costat del llit. Ens reben amb cordialitat i espectació. Ens presentem fent un parell de bromes i cantem “La cançó de les transformacions”. La mare i el nin s’animen i la mare comença a cantar una especie de gospel… Na Botiquina, que se les sap totes, ara comença a preparar el diàbolo, ara treu petits instruments de percussió mentre jo faig una roda d’acords amb la guitarra. Seguim el gospel de la mare i creix l’alegria: La mare cantant, el nin fent mamballetes i nosaltres amb ells acompanyant-los i acabant en un rialla general!
Quin canvi d’energia de l’inici de l’horabaixa! Aïllament i depressió han desaparegut per donar pas a aquest moment joiós i creatiu que es produeix ara. Que guapo veure com s’han complementat la bona feina d’en Xavier i la nostra per compartir aquest “subidón energétic” amb aquest xaval i la seva mare!
Gràcies Xavier! I gràcies Endesa per ajudar-nos a poder continuar fent aquesta feina meravellosa.

· · ·

Ene/11

4

“El barquito de cáscara de nuez”

Parte de nuestro procedimiento de trabajo consiste en recibir información por parte del personal sanitario sobre el diagnóstico por el cual está hospitalizado un niño, así como sobre su estado emocional, a fin de poder ajustar al máximo nuestras actuaciones al paciente y a sus estado.

Sabemos que Angel está en la cama y porta una tracción que le impide moverse, así que iremos con cuidado de no provocar un movimiento innecesario. Entramos muy bien, directamente con música, en el pasillo antes de abrir su puerta empezamos a sonar con “El barquito de cáscara de nuez” que enseguida ha enganchado a Angel. Bruno toca y Botiquina hace que un barquito imaginario, que seguro que Angel está viendo, transporte una tarjeta de los payasos hasta el niño.

Pero claro, el barquito choca y no va hacia donde debe, choca con la cama cuando va camino de llegar hasta Angel. Bruno y Botiquina encajan el golpe, intentando seguir con la canción y el plan del barquito, pero el barquito incluso golpea a Bruno y hace que no pueda tocar tranquilo. Todo esto provoca las risas de Angel y su simpático papá que está con él en la habitación. El niño pasa de un interés calmado y curiosidad por los payasos a disfrutar riendo y olvidarse de que está postrado sin poder moverse. Lo vemos y sentimos como un espectador, divirtiéndose desde su cama de hospital ahora convertida en un cómodo sofá de teatro. Finalmente llega la tarjeta de los payasos de la Sonrisa Médica a manos de Angel que se apresura a examinar uno a uno a los personajes de la foto y busca a Botiquina y a Bruno entre los payasos de la postal. Salimos dejando a Angel con una Sonrisa y mostrándole a su papá la postal orgulloso y satisfecho.

·

Theme Design by devolux.nh2.me
***************ocultar1************** --> ***************ocultar4************** -->