TAG | GERLINDE BLAU Enfermera de intercambio

Feb/13

19

Na Botiquina i na Guerlinde a l’spa d’urgències…

Na Gerlinde, infermera d’intercanvi, i jo mateixa, na Botiquina, supervisora més divina, som a un box d’urgències, amb B i sa mare. Ja duim una estona jugant per la zona i sabem que ens han sentit, que som per allà, cada vegada més a prop. El que no saben és què farem quan entrem al seu box, perquè en realitat no ho sabem ni nosaltres mateixes. Doncs, una vegada allà, mirant el mobiliari i la distribució de les coses i les persones, Botiquina decididament decideix decidir qualque cosa. Hi ha bona escolta entre companyes, espectació per part del públic. És una enviada especial del Grupo Piñero que vol assegurar-se que estan totalment còmodes provant la butaca, reclinant-la, el llit, etc. encara que, quan comença a cercar les comoditats que hi sol haver als hotels de Grupo Piñero com per exemple el spa, la piscina, els tobogans, la discoteca, etc. i no ho troba, es comença a desesperar i Gerlinde Blau, la seva companya, la intenta calmar, animar, convèncer de que hi ha altres coses xules, creen un duo tan patètic i divertit alhora que tant B com sa mare esclaten en riallades.

En som plenament conscients que no té res a veure un box d’urgències amb una habitació d’hotel, el que sí podem fer és canviar totalment l’ambient d’un lloc mitjançant el joc, la imaginació i les rialles.

Bon viatge!

· · ·

Feb/13

1

L’estenedor atrevit

Son Espases 22/01/2013

Som a la sala de CMA. Na I, de 16 anys, és al box esperant per ser operada. Ens veu arribar i posa cara de “jo sóc gran per pallasses”. Venim de jugar amb un altre infant i passejam els pals del diàbolo, agafant-ne un cada una. Ens separam i la corda que uneix els pals del diàbolo queda tensa, semblant un estenedor de roba, la qual cosa dóna peu a posar-nos a estendre la roba. L’adolescent ja mira amb curiositat, també els acompanyants. Per començar, estenem els mocadors de malabars de Botiquina, enganxant-los amb les pinces de les trenes de Gerlinde, quedant així una imatge molt vistosa i colorida. La qüestió és que, animades per l’aprovació del públic ( na I i acompanyants, més alguna infermera que mira rient), començam a estendre altra roba, més íntima. Deu meu! na Botiquina ha estès ses bragues!!! Jajajaj, es pixen de riure i Gerlinde, renyant a B, agafa les bragues dient que això no es pot fer i les tira damunt el llit de la nina. Cada cop hi ha més riallades de tothom, fins i tot casi nostres. Ger i B discuteixen d’on han d’anar les bragues, que no poden anar passejant per damunt el llit de la nina i finalment B se les torna a posar però damunt el vestit, quedant completament ridícula. Tot això sense amollar l’estenedor que dóna al conjunt una imatge ben divertida i molt visual. Quin canvi! Na I. està completament entregada al joc i a les rialles. (Nota: no passeu pena, aquestes bragues de les que parlam, les sol dur na B damunt d’un mallot, vaja, que no són les bragues que vos pensàveu).

· · ·

Ene/13

28

Guerlinde y Aspirino agentes secretos.

6/12/2012  Son Espases

Entramos en la habitación de Albert en misión “secreta”, hablando en la puerta de lo que
vamos a hacer y de lo importante que es que no nos vean. En un salto Gerlinde entra y se esconde detrás de
la cama guiando a Aspirino para entrar sin que “ellos” se enteren. Hablamos como si no
nos hubiesen visto, como si no hubiera nadie en la habitación. Creamos mucha expectativa. Vemos que Albert se incorpora para vernos y ver lo que estamos haciendo. El y su madre se ríen de los payasos que se creen
que no les han visto. Misión: robar el zumito de la mesilla de noche de Albert. No
llegamos. Intentamos varias tonterías para llegar antes de abortar la misión. “Menos
mal que no nos han visto!”….Y nos vamos de la manera como hemos llegado – sin
que ellos se enteren, claro!- entonando la banda sonora de una conocida pelicula de agentes, secretos!. Dejamos a Albert y su Mamá riéndose de lo que ha ocurrido – o no – en su habitación.

· ·

Ene/13

22

L’atleta Aspirino.

06.12.12 amb infermera Gerlinde al Programa A de l’Hospital Son Espases.

Entram a l’habitació de J. (13 anys) el seu pare està mirant un diari esportiu. Aspirino s’interessa pel tema, ell també està patrocinat per ENDESA, com la lliga de bàsquet ACB, per tant som cosins germans…

Na Gerlinde li fa saber que les coses no van ben bé d’aquesta manera, però n’Aspirino es fa el “xulo” dient que ell és un gran jugador de bàsquet!

J, el nin ingressat, el desafia a demostrar-ho i… Comença el show!

La paperera serà la cistella, però no pot estar en terra. Necessitam a na Gerlinde que l’ha d’aixecar el més que pugui. No, no és suficient, haurà d’enfilar-se a qualcun lloc… Damunt del pare! –por favor, senyor, diu el pare…- I do, damunt del llit… Ah no! No ho podem fer això! Doncs Gerlinde,  estira els braços el més que puguis i posa’t de puntetes. Molt bé, aguanta així!

Aspirino fa una pilota amb paper, intenta botar però és una m… Això no funciona! Bé, és igual, sense botar. En J. també fa bolles amb paper i proba d’encistellar-les. El seu pare defensa en Aspirino, na Gerlinde mou la cistella com li dóna la gana, bé, més a favor de J. que d’Aspirino…

Al final guanya J. i n’Aspirino se’n va protestant i capcot: M’entrenaré fort i tornaré!

· ·

DIMARTS 30/10/2012.

M’agrada molt com ens mira, tot panxo en el seu llit, amb les mans al clatell, amb el mateix posat i actitud que si estigues veient els dibuixos animats a la televisió de ca seva relaxadament entregat.

Anem i venim d’una a un altre criatura, i ell cada pic que ens te davant s’ho passa pipa i ho comenta amb els pares. Riu sense contenció, molt a gust de les ocurrències “doiudes” de les dues pallasses. Son pare i sa mare riuen també, estan del tot implicats en el joc, participen i proposen i es ben bé una estampa d’esbarjo familiar on tots estan passant una bona estona (que no s’imaginaven pas 15 minuts abans).

Certes rutines de les dues pallasses son divertidament delirants i repetitives, i ja son, arribat un moment donat, fins i tot suggerides per ells mateixos. Joc gestual, bona sintonia entre les dues, música i màgia. Com el biombo que el separa del llit del seu veïnat (que te la seva mateixa edat) és de roba, a estones aixequem el teixit i compartim la tonteria. Ells es miren i riuen, i també els pares…

Ha passat una bona estona sense que ens donéssim compte. Ve el zelador a cercar-lo i entre somriures ens acomiadem. Els pares ens donen les gracies de tot cor un parell de pics, se’n va amb ells cap a la zona de quiròfans. Ens diu adéu a cada una per el seu nom amb la ma i ens envia petons. Te 5 anys, en arribar estava tancat, morrut, espantat, nerviós i empipat. Al presentar-nos ens contestava amb monosíl·labs sorollosos, com qui gruny per deixar clar que no va de bromes i que millor que t’allunyis. Tant de bo els nins i nines que van al quiròfan tinguessin cada dia els pallassos!

·

Dic/12

19

La risa es una cosa muy seria. ¡En serio!

Son Espases 29/11/2012

Hubo muchos momentos bonitos e intensos, en los cuáles te das cuenta de lo importante que es  nuestra labor. En los niños de oncología conseguimos, durante un ratito, poder  hacerles olvidar que están en un hospital.  Eso no tiene precio.

Entramos en una Habitación, Flipa va delante, es la jefa, pero nada más entrar la niña de diez años y la madre se empiezan a reír. Así que Flipa ya no sabe que hacer. Gerlinde, que es tonta de naturaleza, tampoco sabe que hacer. Así que allí, sin nada más, madre e hija riendo a carcajadas. Flipa y Gerlinde les piden muy en serio que dejen de reír, que si siguen así y se entera el jefe las echa!! Si es que no han hecho nada todavía, nada! Y ellas ahí, dale que te pego, que no dejan de reír! Más pedimos, más nos enfadamos pidiendo que no rían, más se ríen…. Viva la risa!

Que pena que Flipa no pueda llevarse a casa los niños, si no los hospitales estarían vacíos…

·

Nov/12

23

La vida és bella…

20 de novembre a Son Espases

Després de molt de temps, avui tornam a visitar el servei de Neonats a Son Espases. Entram delicadament, amb música de guitarra. Fluixeta. Les infermeres ens somriuen. Els nadons mengen o dormen. No sentim cap plor. Travessam l’espai sense fer cap renou, com si fos la música que fa la guitarra de Gerlinde el nostre vehicle. Pep juga el Carablanca. Dóna instruccions concretíssimes a Gerlinde sobre on situar-se, quan començar, el volum,  i qualsevol altre doi sense importància,… però tot en to menor, sense restar protagonisme a la guitarra. Així i tot, el somriure agraït d’una mare, o la mitja rialla d’una infermera a la que Pep aparta sense contemplacions doncs no té ticket d’entrada per l’espectacle. Tot molt dolç.

Fins que arribam a un bressol on una infermera alimenta un petit nadó sota la mirada atenta de son pare. Per algun motiu, tal vegada perquè ells dos ens donen conversa, ens  hi quedam una estoneta més. Prou temps perquè arribi la mare. S’emociona només de veure’ns. No fem res. Hi som i gairebé ja està. I ella ens descriu la seva emoció mentre els ulls se li omplen de llàgrimes i diu no sé que sobre “La vida és bella”. Gerlinde li contesta que plorar és molt bo, mentre Pep fa quatre notes de la banda sonora de la pel·lícula.

Encara hi seríem, si Pep no agafa del bracet na Gerlinde i se l’enduu mentre contempla com la mare i la pallassa es diuen adéu. Una mirada especial de dues dones amb els ulls ben brillants, que duu en  Pep a intentar recordar quina era la raó per la que feia tant de temps que na Gerlinde no l’acompanyava en les visites a l’hospital.

·

Theme Design by devolux.nh2.me
***************ocultar1************** --> ***************ocultar4************** -->