TAG | estrés

Abr/14

6

Una de mares, fills, enrabiades i pallasses.

És un d’aquest dies que el mòdul D de l’HUSE està estibat, complet. Avui som na Loli i na Botiquina que visitam infants, personal i familiars.

Des d’una habitació, sentim crits i plors a tot volum enmig del passadís, un infant de 2 anys té una enrabiada d’aquelles que fan desesperar tot l’entorn.

La mare el duu dins la seva habitació, on l’infant segueix plorant molt enrabiat i fins i tot pegant sa mare.

Quan passam per davant i ho sentim primer dubtam si és apropiat o no entrar en tal situació però ens arrisquem i just entrant amb energia clara dient “què passa aquí? hola!…” i interpretant la cançó “un barquito de cáscara de nuez”, l’infant atura el plor sobtadament, l’ambient es suavitza i qui comença a plorar amollant tota la tensió acumulada durant el recent episodi és la mare, mentre na Loli li frega l’esquena per calmar i acompanyar en el desassossec del moment amés d’empoderar-la amb paraules amoroses fins que seguim xerrant també cap a l’infant “no es pega a sa mamà” qui ens mira amb expressió com d’entendre total i perfectament i tot es recompon, la mare també descarregada i amb una altra expressió a la cara, ambdós molt més calmats i justament ens diu la mare que li encanta que haguem tocat aquella cançó perquè la coneixen molt i li tenen especial apreci per temes personals.

Finalment partim deixant un ambient completament diferent de com l’hem trobat quan hem arribat, no només per a aquella habitació sino també per a tot el mòdul pediàtric.

Amb la música a altra banda!

· ·

Sep/12

17

Connexió, alegria i poesia: remei infal·lible!

Isabel de 58 anys és a CMA esperant que li facin una intervenció de maxil·lofacial. És al box que li han assignat amb la seva acompanyant, desesperada perquè no té ni llit. Està dreta i té fred als peus, comença a impacientar-se i està prou nerviosa i irritada. Enfadada. Indignada. Just passam per allà i, en veure-la, anam directament a demanar-li què li passa, però ja amb la bogeria de que nosaltres l’atendrem. La reacció és de desconcert, però en adonar-se’n de quan ridícula és la situació perquè nosaltres ho evidenciam més, canvia l’actitud i es desenfada. Li diem que es tombi en terra, ja que no té llit. Ja riu. Arriba una infermera que li duu una manta i la convidam a seure a la cadira on hi té les bosses, per seure damunt d’aquestes. Ja riu més. Aprofitam per anar entrant en deliri quan veim que està a gust i ens segueix el joc, canviant-li l’expressió de la cara per complert. L’acompanyant ens agraeix infinitat de vegades que haguem aparegut perquè diu que ja estaven desesperadíssimes i molt enfadades i que la pacient estava agobiadíssima. Passa una estona i li duen un llit encara que diem que ja no li feia falta. Riuen. Estam una bona estona jugant i dient bestieses i les infermeres també es relaxen i entren en el joc. Sortim una estona per respectar la privacitat de la pacient i que expliqui tranquil·lament allò que ha d’explicar a l’infermera.

Tornam més tard, seguim bromejant i fent i dient bestieses i, finalment, com la música amansa les feres, tocam un bolero romàntic, poètic, i comença a plorar molt emocionada i súper agraïda, perquè necessitava amollar tota aquella tensió que duia. A més també ens diu que plora d’alegria perquè li ha agradat molt la cançó. En partir encara ens repeteixen que ens estan, ambdues, molt agraïdes per la nostra feina i la connexió que hem tengut amb elles.

· · · · ·

Sep/10

6

El látex de las narices

Hoy actuamos en prequirófano, en el hospital de Son Dureta. Nos encontramos con un niño, Alberto, de 9 años, al que operan de los ojos. Nos informan que Alberto tiene alergia al látex, así que nos vemos obligados a actuar a cierta distancia. Además de nuestras narices de látex llevamos con nosotros otros juguetes y artilugios que podrían ser “sospechosos”. Alberto tiene muchas ganas de jugar con nosotros aunque, al mismo tiempo, está un poco enfadado por todo el tema de la operación. Trae con él un erizo grandote. Con el fin de ganarnos su confianza y no centrar toda la atención en el niño, decidimos convertir el erizo en el protagonista de nuestros juegos.

Aprovechamos la circunstancia de que no podemos acercarnos mucho para jugar a que tenemos un miedo terrible a que el erizo nos salte encima. Alberto entra en el juego y cuando el animal se mueve y hace tonterías nos asustamos y le reñimos desde la distancia. El niño disfruta y aprovecha para reñir también al bicho, de esta forma, además, le sirve para ir descargando parte del estrés generado por su intervención. Funciona muy bien, ya que Alberto, que parece muy controlador, gracias a nuestro juego con el erizo, se olvida del entorno, de la operación, de los médicos, las enfermeras y del látex de las narices… nunca mejor dicho.

·

Theme Design by devolux.nh2.me
***************ocultar1************** --> ***************ocultar4************** -->