TAG | emociones

Abr/15

15

LA BITÀCOLA DE LES ABRAÇADES

Aquesta podria ser la bitàcola de les abraçades.

Abraçades reals.

Abraçades necessàries.

Abraçadades estimulants.

Abraçades com a via d’escapament.

Abraçades emotives.

Abraçades que et demanen ajuda, consol, suport, distensió, enteniment, alliberació,..

Ha esta un mes, el d’abril, amb molts de contrastos per part meva com a Pallasso d’Hospital. Cada vegada em vaig trobant més a gust i tranquil. Perquè veig la resposta del personal, la dels nins i pares i, sobretot, la meva.

Ja no “faig de… pallasso”, ara “començ a ser-ho”, a gaudir-ho, som conscient cap on he d’anar per millorar i per suplir el que em manca, que és molt però és un repte engrescador i positiu.

Cada jornada de treball és una aventura meravellosa, amb dalt-i-baixos, com a la vida, però a les darreres sessions de feina, m’han succeït a mi i al meu company (Aspirino) una sèrie fets que no em deixen indiferent, sinó tot lo contrari. Em reforcen i em valentonen per tirar endavant.

Aquests fets són les abraçades rebudes per part dels pares i/o familiars.

Ho he pogut veure amb n’Aspirino, i sorprenentment amb mi, i no una vegada, sinó vàries.

Com he explicat abans, t’arriben de part dels familiars com una gran necessitat per part seva i una gran mostra d’agraïment. La gent que pateix necessita el contacte humà, la pell, la besada i sobretot l’abraçada.

I nosaltres, si cura, l’acceptam. I si, és necessària també l’acceptam. Donam i rebem.

———

Una abraçada a tots/es.

Siòn, el de resepsiòn.

· ·

Feb/15

17

Emocions a flor de pell

Diuen que quan algú decau no és per debilitat sinó per haver tingut la capacitat i la força d’aguantar molta d’estona suportant una gran tensió.

Avui hem anat en Pildorín i na Botiquina a Inca i quan hem arribat a la M1 ens han informat les infermeres de les habitacions que podíem visitar i a una d’aquestes habitacions hi havia un pacient que el descrivien com a “desagradable i difícil”, que constantment s’està queixant i parlant malament a tothom. Per això ens han proposat d’anar, per tal de comprovar la seva reacció amb nosaltres. Havíem d’anar en compte i així hem fet.

Hem entrat cantant suau i dolçament, guitarra i dues veus, aconseguint un esboç de somriure en el pacient en qüestió, un bon somriure en el pacient de l’altre llit i, finalment i com a resultat més destacable, la reacció de la familiar del pacient en qüestió, el deixar-se anar, relaxar i afluixar la tensió, fent una gran plorada mentre ens agraïa profundament la nostra intervenció, ens hem abraçat i acaronat. Un parell d’infermeres que havien vingut expressament per veure’n la reacció, estaven bocabadades en observar el que passa a una habitació visitada pels pallassos i el canvi que es pot arribar a produir energèticament a aquella estança.

Visca la música i l’alegria que contagien moments dolorosos i difícils en més bons de dur!!

· · · · ·

May/14

6

“Com aigua de maig”

“Com aigua de maig”

És un matí intens (darrerament molts ho són) amb molts d’infants a diversos serveis i moltes col·laboracions que tant nosaltres com el personal agraïm, ja que podem observar com afavoreix els usuaris.

Però hi ha un servei on ens esperen “com aigua de maig”, és la Ucic. El nostre amic R. i la nostra amiga A. ens reben que fa gust. Després de tants d’anys ja som part els uns dels altres. Jo, per la meva part, els hi vull agrair la seva gran capacitat receptora, són el millor públic.

Avui hi ha nervis perquè a R. encara l’estan banyant i ell frissa perquè vol venir amb nosaltres de passeig. “No passis ànsia, que vos esperam!” I així és la cosa, quan estan tots preparats a les seves cadires sortim tota la comitiva. R., A., les dues infermeres que duen una cadira perhom, Aspirino i Botiquina. Festa i música pels passadissos, passant per urgències pediàtriques. Especialment al passadís de personal del 2n pis, és molt divertit veure tots els capets guaitant per les portes dels despatxos per mirar què és el que passa. Supòs que per a ells i elles també deu ser prou divertit veure passar per allà una comitiva com aquesta, tots alegres i cantant, amb els ulls radiants d’emoció per compartir la passejada i estona de bauxa.

Si l’aigua de maig és tan necessària per a una bona temporada de fruiters i gramínies, també ho és l’alegria per a una bona temporada de joia al cor.

· · ·

Jun/13

19

Las nuevas aventuras de Botiquina y Pildorín.

En hospi de día nos comentan que acaba de llegar una niña de quirófano, que ya esta en una habitación, que pronto despertará, entonces nosotros acudimos a verla, la nena duerme pero la acompaña su mami que no duerme. Botiquina entra sigilosamente sin hacer nada de ruido, Pildorín esta en la puerta, Botiquina le regala una postal a la mama y cuando va a volver a salir de la habitación, la nena abre un poquito un ojo y ve a Botiquina, Botiquina llama para que acabe de entrar Pildorín y cantamos una canción que a mi me encanta mucho, se llama: ” Puf era un drac màgic”. Que guatxi!! La mami se la sabe y la canta con nosotros cerca de su hija, la nena tiene una cara de sorpresa total, unos ojitos negros que cada vez se abren mas, no se acaba de creer lo que ve, despierta de la Anastasia y nos mira súper sorprendida, la mama sonríe alegremente. Cuando termina la canción, Botiquina, la mama y yo tenemos la gotita en el ojo de lo emotivo que ha sido, la mami nos lo agradece de todo corazón, la enfermera al salir también nos lo agradece. Cuanta gratitud, cuanto amor!.

· · ·

Jun/13

14

Comiat.

Aprofitant la comunicació i les ganes de col·laboració amb el psicòleg Xavier Delgado que treballa per ASPANOB, ens arriba la notícia de l’acte de comiat d’un adolescent oncològic que desafortunadament va morir a finals de maig. L’acte es fa al hall de l’Hospital Universitari Son Espases i és molt emotiu. Senzill, bonic i amb aquesta barreja de tristor i al·legria que comporta la reunió de familiars, amics, companys i personal sanitari per rendir homenatge al nin. He compartit el moment amb n’Albert i estic molt content d’haver-hi estat present.

· · · ·

Abr/13

3

El flautista de Son Dureta

A Urgències coincidim amb una infermera, Maria Estelrich, del Pac de Felanitx que es allí degut a un accident de tràfic.
M’atura i en un apart em comenta que ens va conèixer fa quinze anys al hospital Son Dureta a causa de la hospitalització de la seva filla. Aquesta té en la actualitat 21 anys i ara és a Barcelona cursant estudis superiors de flauta travessera. La sensació que em transmet amb alegria es que aquella horabaixa de fa quinze anys a Son Dureta va ser el germen d’aquesta incipient carrera musical. Això em dona molta energia positiva per seguir la jornada repartint alegria, música i rialles… I, es clar!, per seguir esforçant-me en treure el millor de mi com a flautista.

· · ·

Sep/12

3

Vuelta al “cole”!

Primer lunes de septiembre y a los payasos de hospital, como a muchas otras personas, por suerte nos toca volver al trabajo. Ha hecho falta poco tiempo para recordar que es un trabajo muy gratificante! En una de las habitaciones está el pequeño A. de 3 años ingresado por una leucemia. Como está aislado tenemos que entrar con mascarillas, lo cual siempre nos complica un poco la actuación ( los niños te ven menos la cara y se asustan más). Optamos por una canción alegre para contagiar al niño de energía positiva. Bruno Dostres arranca con la guitarra y Aspirino le acompaña con los crótalos (pequeños platillos tibetanos) con mucho entusiasmo. El pequeño poco a poco empieza a sonreír, pero nosotros queremos más. Vamos llegando al final de la canción y Aspirino, por sorpresa y con torpeza, da un golpe de platillos final que hace que uno de los pequeños chinchines vuele por los aires hasta el suelo. El niño explota en una carcajada ante el enfado de Bruno que se apresura a reñir a Aspirino. El niño se parte de risa, Aspirino tiene miedo de Bruno y se da golpes con todo lo que le rodea al intentar recoger los platos. Finalmente Bruno se lo lleva de la oreja para sacarlo de la habitación,  pero Aspirino se golpea con la puerta, la pared, la cama, el sillón… El niño ríe más y más. Salimos y dejamos al pequeño envuelto en risas. Misión cumplida! 5 minutos de poesía y risas para el niño.

· · · · · · ·

Ene/11

19

Riure per Viure

Una volta mes som a la tardor, i els pallassos que ja duem un recorregut sabem que als canvis d’estació, coneixem pacients nous i ens toca també acomiadar-nos d’altres. A la nostra cultura, la mort d’un infant es un tema tabú, molt dramàtic i difícil de viure i compartir.
Els pallassos d’hospital hem de mester eines i habilitats emocionals i psicològiques per a treballar a cor obert com només pot fer un pallasso, i alhora transformar i digerir l’experiència creixent com a persones i professionals. Acceptant i aportant a través de l’expressió artística, humanitat, reconeixement i qualitat de vida.

Es la part més complicada de la nostra feina, millorar cada moment en el que ens trobem els dos artistes. Quan la mort arriba a una criatura desprès de molts de mesos de camí, ja estimes, quin horror si no en sabéssim! per que per a ser bon professional, cal esser bona persona, i comparteixes el dol en equip. Enlloc més he tingut aquesta experiència. Per a tots els implicats extra familiars, professionals sanitaris i no sanitaris, també es un tràngol de molta intensitat al que estem exposats de forma continua, i ens uneix i enriqueix compartir com respirem la vida.

Des de aquest escrit una besada de tot cor i de part de tots i cada un dels qui som Sonrisa Mèdica, a tots els familiars amb els que compartim hores i hores de la vida i de l’adéu, en moments de molta duresa i exigència, estem al vostre costat. Hem cantat, hem rigut, hem jugat aprofitant cada moment junts, fins i tot sense saber-ho també hem plorat junts.

Un altre besada especial als col·legues professionals, facultatius, infermeria, auxiliars, zeladors/es, personal de seguretat, neteja i manteniment, tots amb els que passem tantes rialles i el que calgui.

La tercera va la vençuda, una enorme besada als nostres socis i col·laboradors, ja que ells ho fan possible. Si vols tenir el plaer de SER SONRISA MÈDICA només cal fer-te soci, veuràs quin gustet i quina satisfacció!!!

· · ·

Sep/10

29

Cambiando un “No” por un “Si”

Hoy me toca trabajar en prequirófano, del Hospital de Son Dureta. La jornada de trabajo empieza a las 8 h. de la mañana, así que toca madrugar. Uno de los niños para los que actuamos hoy es Juan Pedro, un niño de 11 años, que llega a la sala de prequirófano bastante asustado. Nos ve de lejos y avisa a las enfermeras de que “No me gustan los payasos”. Emocionalmente parece muy cerrado y negativo. Rápidamente, mi compañero y yo, no ponemos a pensar en cómo podemos hacer para que Juan Pedro pueda soltar un poco el estress que parece tenerlo atenazado.

En lugar de intentar cambiar el “No” por un “Si” y que acepte nuestro juegos, se nos ocurre otra estrategia. Hacemos que el niño deje fluir su estado emocional dándole la oportunidad de que diga “No” tantas veces como quiera. Parece que es lo que más desea, decir “No” a todo lo que le está pasando. Así que empezamos a jugar, preguntándole;
- “¿Nos podemos quedar aquí Juan Pedro?”, señalando un lugar a unos 5 mts. de su cama
- “¡No!”, responde Juan Pedro.

Nos movemos un paso hacia la derecha;
- “¿Y aquí, estamos bien ahora?
- “No” repite el niño con todas sus ganas.

Ahora un paso hacia la izquierda;
- “¿Y aquí, estamos mejor aquí?
- “No” repite una y otra vez.

Al cuarto o quinto “No” el tono de voz y la emoción empiezan a cambiar. Ese “No” rotundo lleno de rabia e impotencia empieza a cambiar hacia un tono más ligero y aliviado. Nosotros hacemos gala de nuestra más absoluta “estupidez” al repetir una y otra vez la misma pregunta. El niño va entrando en el juego, incluso está empezando a sonreir, decir “No” se está conviertiendo en un juego para él. Se olvida durante un rato de donde está y qué hace ahí. Eso le permite afrontar su intervención de manera mucho más relajada. En el momento en que viene la enfermera para llevarlo al quirófano, Juan Pedro ha gastado todos sus “No” con los payasos, ahora ya sólo le quedan “Si” para las enfermeras y se va hacia quirófano mucho más tranquilo de lo que ha llegado.

·

Theme Design by devolux.nh2.me
***************ocultar1************** --> ***************ocultar4************** -->