CAT | Urgencias

Feb/15

10

Cant a 3 veus

Aquest matí, des de que hem arribat a les urgències pediàtriques de l’Huse, sentim una petitoneta nadona que plora i plora. El personal ens diu que plora molt, que duu tot lo dia així. Quan arribam Loli Tirita i Botiquina amb les nostres cançons i moixaines atura contundentment de plorar. El padrí es suma al cant, amb una veu de baix meravellosa que contrasta perfectament amb les tonades que es van succeint. Hi som una bona estona i les infermeres volen aprofitar l’ocasió per a posar-li una mascareta d’oxigen, ja que sol ser un moment en què plora moltíssim, d’aquesta manera aconseguim, entre tots, oferir un millor servei i minvar el patiment a aquella petitona a l’hora de rebre el tractament, sense plorar, hipnotitzada per la música (com també la mare, el padrí i les infermeres, fins i tot les pallasses). Bona col•laboració!

· · · · · ·

Abr/13

15

Sembla màgia… La música ho és!

Molta fluïdesa entre les dues pallasses, mati divertit i profitós. Molt bones col·laboracions a Hospital de dia en tant que administren quimio a les criatures citades.

Fem una llarga intervenció per una nina de 5 anys dins un box a urgències, te una severa afectació neurològica i una pneumònia, la coneixem de fa anys i li va molt molt be retrobar-nos, se li omple la cara de llum, tant que la mare voldria que no partíssim, tot el temps que hi som esta alegre, riallera i estable, quan ens allunyem te crisi respiratòria. Sembla màgia… És màgia! Feta de musica polida, dolçor cantant i carinyo, acabem intervenint per adormir-la i aleshores partir.

· · ·

Abr/13

15

Comparant reaccions

Som a urgències pediàtriques, na Loli Tirita i na Botiquina. Ens trobam a la coneguda i estimada aimgueta E, que ara no record quants d’anys té, 9?, no n’estic segura, però sí record bé que li encanta la música i les atencions (a qui no?). Té molta tossina, amb atacs constants, cosa que li dificulta la respiració. A més, tenc entès que els temes respiratoris afecten amb freqüència en casos de paràlisi cerebral infantil i n’és el cas.
Fa temps que ens coneixem i ens alegra mútuament veure’ns, encara que ens agradaria més no veure-les per l’hospital, és clar, ni a ella ni a sa mare. A més, sa mare es sorprèn en veure que a Botiquina l’ha apadrinat el “Grupo Piñero”, ja que ella coneix algú molt proper que hi fa feina.
Està tossint molt i, quan arribam, atura de tossir per escoltar la música i riure. Es posa tan contenta quan sap que hi som, que ens il·lumina amb son somriure. Cantam unes quantes cançons i, quan li pega un nou atac de tossina, la mare li diu “para de toser que si no se van las payasas”, aleshores ella atura tot d’una de tossir i quan comença la música riu.
Quan partim comença a queixar-se, ploriquejar i tossir més. Tornam i atura el plany. I torna riure. Quina pillastra! Però en realitat està cansada per la dificultat respiratòria i que duia molta estona de tossina constant, aleshores les doctores li preparen una d’aquestes pocions que elles saben fer perquè es tranquil·litzi i tornam per fer cançons de bressol, per acompanyar el moment de calma. En aquest moment, les doctores queden sorpreses de les reaccions de la nina per aconseguir atencions de les pallasses, cridant l’atenció amb tossina i queixa, i del canvi d’actitud quan aconsegueix allò que vol, musiqueta a prop i així roman més calmada, tranquil·la i somrient.
Bona col·laboració interdisciplinar. Fer equip per aconseguir qualitat en l’atenció a l’usuari és possible i enriquidor, no només per a nosaltres com a treballadores sinó també, i especialment, per a l’usuari.
Que et milloris E.!!!

· · · ·

Abr/13

3

El flautista de Son Dureta

A Urgències coincidim amb una infermera, Maria Estelrich, del Pac de Felanitx que es allí degut a un accident de tràfic.
M’atura i en un apart em comenta que ens va conèixer fa quinze anys al hospital Son Dureta a causa de la hospitalització de la seva filla. Aquesta té en la actualitat 21 anys i ara és a Barcelona cursant estudis superiors de flauta travessera. La sensació que em transmet amb alegria es que aquella horabaixa de fa quinze anys a Son Dureta va ser el germen d’aquesta incipient carrera musical. Això em dona molta energia positiva per seguir la jornada repartint alegria, música i rialles… I, es clar!, per seguir esforçant-me en treure el millor de mi com a flautista.

· · ·

Feb/13

28

L’infermer d’urgències Aspirino

Aquest mes en Pildorín m’ha regalat un nas de pallasso d’urgències, fa una llum vermella intermitent!
El vaig provar al mostrador D’Urgències Pediàtriques anant amb el Professor Síntesis.
Després de presentar-nos a les infermeres i auxiliars, vaig fer com si premés un punt del mostrador i això em fes desaparèixer per avall. Quan no em veien vaig canviar-me el nas i… Pataxín! Apareixo amb el nas per amunt, lluminós i preparat per allò que elles ens volguessin comanar!

Caminava unes passetes ràpides cap una direcció:
- Què, una cançó?
Feia mitja volta per anar ràpidament cap a la direcció contraria:
- O malabars amb mocadors?
I desprès a la dreta…
- Bombolles de sabó?
A l’esquerra, amunt, avall… Fins que finalment el Professor Sintesis em va aturar i em va fer veure que les infermeres encara no ens havien demana’t que havíem de fer!

Oh! Aquest nas em connecta amb la font d’energia que em dona alegria! Visca el Pildorín i la seva tia!

· · · ·

Feb/13

19

Na Botiquina i na Guerlinde a l’spa d’urgències…

Na Gerlinde, infermera d’intercanvi, i jo mateixa, na Botiquina, supervisora més divina, som a un box d’urgències, amb B i sa mare. Ja duim una estona jugant per la zona i sabem que ens han sentit, que som per allà, cada vegada més a prop. El que no saben és què farem quan entrem al seu box, perquè en realitat no ho sabem ni nosaltres mateixes. Doncs, una vegada allà, mirant el mobiliari i la distribució de les coses i les persones, Botiquina decididament decideix decidir qualque cosa. Hi ha bona escolta entre companyes, espectació per part del públic. És una enviada especial del Grupo Piñero que vol assegurar-se que estan totalment còmodes provant la butaca, reclinant-la, el llit, etc. encara que, quan comença a cercar les comoditats que hi sol haver als hotels de Grupo Piñero com per exemple el spa, la piscina, els tobogans, la discoteca, etc. i no ho troba, es comença a desesperar i Gerlinde Blau, la seva companya, la intenta calmar, animar, convèncer de que hi ha altres coses xules, creen un duo tan patètic i divertit alhora que tant B com sa mare esclaten en riallades.

En som plenament conscients que no té res a veure un box d’urgències amb una habitació d’hotel, el que sí podem fer és canviar totalment l’ambient d’un lloc mitjançant el joc, la imaginació i les rialles.

Bon viatge!

· · ·

Ene/13

1

Na Botiquina fa feina fina.

18/12/2012, a urgències de Son Espases.

Entra en L. De 7 anys, amb sa mare. Està més o manco tranquil però quan veu el ferro i l’embenat que li han de posar es comença a posar nerviós i a ploriquejar. És la nostra, com més boja la proposta més s’apunta al joc l’infant i més riu. Botiquina comença a demanar que el vol embenar ella però el nin no es deixa (diu que millor li faci la doctora…) Botiquina, per no quedar-se amb les ganes, convenç a Pildorín per posar-li a ell una bena i, com ho fa amb el que troba a dins la seva bossa (quin perill!), li embena el canell amb un bolquer petitonet, de nadó! En Pildorín es deixa fer però li transmet el seu patiment a l’infant que es comença a pixar de riure. Comparam els embenats i el d’en Pildorín a tothom ens sembla molt divertit, menys al mateix Pildorín, que plora perquè no li agrada. Jajajajajj, ens divertim molt i sobretot L. no ho passa tan malament, perquè no atura de riure, i la doctora pot fer la feina ben feta sense que l’infant es resisteixi, per tant més calmadament, també participant del joc, de la competició d’embenats, i rient. Això és fer feina a gust! Per tancar l’exitós embenat ho celebram amb nadales de Bon Nadal!!!

· · ·

Nov/10

10

La magia de la música

Entramos en la zona de Urgencias cuando escuchamos el llanto de un bebé. A Felipe, de unos pocos meses, le están administrando una mascarilla por problemas respiratorios y llora desconsolado. Su mamá, que está un poco estresada y algo nerviosa, no consigue calmarlo. Es el momento de poner en marcha la magia de la música. Un suave “Ma Petite” interpretado por Bruno Dos Tres hace que el pequeño se vaya calmando, hasta dejar de llorar. Al mismo tiempo que observa como vuelan los pañuelos de la Celadora Caracola, con sus colores y sus malabares, haciendo piruetas en el aire.

Bruno Dostres continúa tocando la guitarra y creando un ambiente musical agradable consiguiendo que cada vez el niño se relaje más. Felipe pasa de estar colorado como un tomate a empezar a mostrar una sonrisa en su cara y casi reir. Su mamá, que no acaba de creérselo, llora de emoción y nos mira diciendo: “Ahora no os podéis ir…” la tranquilizamos, aunque no disponemos de mucho tiempo decidimos quedarnos puesto que no queremos romper la magia del momento. Retiran la máscara a Felipe, que sigue embobado con los payasos y la música. Su expresión es risueña. Su mamá nos comenta, toda emocionada: “Sois un milagro, os llevaré a casa conmigo, porque conseguir esto no es nada fácil”. ¡Toma ya! He ahí una buena recompensa a nuestra labor recibida de forma instantánea. ¡Gracias mamá de Felipe!

· ·

Theme Design by devolux.nh2.me
***************ocultar1************** --> ***************ocultar4************** -->