CAT | Son Espases

May/15

20

Bitàcola d´abril

Aquesta vegada amb n´Aspirino a l´hospital de Son Espases. Anam a visitar un nen gran, un company de fa una estona llarga, ell i sa mare son un encant, son una gent alegre i optimista, que sempre tenen mitja rialla a la boca, plena d´amor per regalar. Que extrany, no hi és a l´habitació!! Seguim fent música al passadís d´una forma graduada i dolça, quan passam davant l´habitació de cures, n´Aspi guaita a dintre, Pildo toca: la bicicleta, i ens decidim a entrar. Hi ha el nen de l´habitació, està tombadet de costat sobre la camilla, molt sedat per l´anastasia, li acaben de fer una punció lumbar, la mare es troba a la vorera seva recolçadeta i de sobte el nen veu a n’Aspirino.
Aspirinoooo, Aspirinooo ven aqui dame un abrazooooo!!! Aspi s´atraca i saluda a la mare i dona un abraç molt emotiu al nen. El nen s´alegra de veure’l i riu una estona, l´abraça amb la poqueta força que té. Sona la musiqueta , de sobte, també veu a Pildorín, Pildorínnn!! Dame un abrazo!!Te puedo adoptar?….Estas tan gordito y pareces tan calentito… Abraçada d´en Pildorin i rialles dels companys professionals i la mare. Continua diguent: perdonad que no os pueda ver bien, tengo los ojos que van cada uno por un lado, y segueix rient… Aspirino és posa tendre amb una cançoneta a canon que feim per deixar un rastre de carinyo, Pi l´acompanya amb la guitarra, adeu… fins després…besos de pallassos…

· ·

May/15

20

Ànimes de cos sedat

He d’admetre que aquesta entrada de primavera ha estat especialment intensa i dura pels
serveis pediàtrics més delicats de l’huse, cosa que m’ha causat grans alts i baixos no només
emocionals.
Per anar concretant en un tema em centraré en l’entrada dels pallassos a quiròfan i un malson
que vaig tenir posteriorment.
Dimecres passat vaig retornar, després d’anys, al programa de quiròfan i entre d’altres pacients
hi va haver una nina molt, però molt espantada. Com varen coincidir dos infants ensems a
quiròfans diferents ens vàrem haver de separar, els pallassos, i jo vaig quedar amb la nina.
Havíem connectat prou i s’estava engrescant a tocar ella la guitarra, cantava a una coral i
coneixia algunes de les cançons de manera que podia també acompanyar amb la veu i no
només amb el ritme. Li estava anant tan bé la companyia que tant l’anestesista com la resta de
personal sanitari em van convidar a passar a dins quiròfan fins que la pacient de tan sols 10
anyets va estar completament anestesiada. Aleshores a poc a poc, sense deixar de fer sonar la
música, em vaig anar allunyant.
Aquest va ser, en principi, un cas més, de tants. És cert que se la veia molt i molt angoixada
però no li vaig donar més importància pel fet que havia de seguir la feina i anar a atendre el
següent infant.
Però jo, desconeixedora dels profunds misteris del subconscient, l’endemà d’aquella
experiència vaig poder intuir que m’havia afectat més d’allò que em pensava. Vaig tenir un
malson. M’operaven. Hi havia detalls molt nítids que aquí no descriuré. Això sí, record
perfectament com una vegada anestesiada m’aixecava de la taula d’operacions i anava a fer un
tomb, per fer temps mentre m’operaven, observant perfectament tot al meu voltant, després
tornava, em tombava allà mateix i permetia que em despertessin de l’anestèsia.
No tenc tendència a creure en “il·lusions” per avorriment o com a entreteniment i menys sense
aplicar-hi algun (enc que potser mínim) sentit lògic, però sí m’agrada confiar en les intuïcions o
els somnis. Idò arrel d’aquest somni m’atreviré a especular sobre qüestions que poden semblar
esotèriques i tenen a veure amb “què passa amb les ànimes de les persones mentre estan
sedades”. No ho sé, no en tenc ni idea, només em sorgeix aquesta pregunta i, a conseqüència,
d’altres com per exemple “és la zona quirúrgica una zona on es podria mesurar un nivell
energètic significativament diferent a altres àmbits? Potser més carregat? Però… Carregat de
què?” tampoc en tenc ni idea, com de “si es poden o no mesurar aquestes coses”. Però ja
procuraré documentarme.
Sé que aquesta no és una bitàcola com les que he escrit fins ara i m’he donat el permís de
compartir aquesta experiència tan peculiar i personal.
Fins la propera i… Dolços somnis!

·

May/15

12

DIMARTS 12 de maig, DIA INTERNACIONAL D’INFERMERIA

…avui ha estat un altre pic dels dies a UCIP, en que trobes alló que llegires un dia abans al diari, desastres dels que fan rugir el cor al seu redol i ningú ho sent i a tu te sorda per dins. Sempre commou e impressiona, famílies a les que unes hores, els hi han canviat la vida… La seva colpidora fortalesa, mesclada a parts iguals amb la desesperació mes pregona, sempre, passen els anys i com no, impressiona…
El dia internacional d’infermeria, celebrar devora el dol que ens envolta, ens obliga a ser discretes, quasi intimes amb les infermeres a las que felicitem. Elles que no tenen quasi espai per pensar al dia a dia, sinó actuar diligentment sempre amb els millors resultats possibles com a única fita prioritària, amorosos la gran majoria, cuidadores ells i elles professionals de primera línea de batalla. Un deu de persones, amb les que crec se pot dir, gairebé tots passarem qualque estona. Ma mare fou infermera de guerra amb 20 anys i directora d’un hospital a partir dels 30 fins jubilar-se, estimo l’esperit dels infermers i les infermeres, gracies bona gent!!! Molt d’anys!
Al migdia, al tren tornant cap a casa, devora jo una al•loteta jove venia de la UIB. Li deia a un noi… Estic estudiant infermeria, fins fa poc eren 3 anys, desprès del plà Bolonia son 4. Ara no podem catejar, o haure de pagar el doble l’any proper… La observava i la imaginava amb la seva bata, he pensat… Si aprova, dintre de poc probablement farem feina amb ella!

Leo Bordas.

· ·

Abr/15

22

20 somriures

El dimecres 22 interrumpim el Programa de Quiròfan per assistir i col•laborar en la presentació que es fa al Hall del Hospital Universitari Son Espases del llibre “20 Sonrisas” de Lourdes Durán. És reconfortant tota la gent del hospital que s’ha volcat en aquest acte i que han trobat un forat a les seves feines, agendes, o el que sigui, per passar-se per allá. També alguns nins i pares i mares. Ha sigut molt maco també que tinguéssim públic al 1er pis.

· ·

Abr/15

16

Peluix Pildorín

Aquest matí ha estat ben farcit de col•laboracions, però vull destacar quan entrem a Sala de Cures d’Oncologia i trobem a un adolescent de 15 anys que li acaban de fer una punció lumbar (PL) acompanyat de la seva mare. Ens coneixem de fa estona. El al•lot encara està mig endormiscat pels efectes dels anestèsics i ens comenta que els ulls li fan pampallugues, aprofitem per jugar-ho i riure una mica, però el millor es quan li diu a en Pildorín que quan tingui diners el contractara per que li serveixi de peluix… El tó de veu i la forma tant dolça de dir-ho fa que tots veiem a Pildorín convertit en un fantàstic oset de peluix. Riem tots contents i els deixem recuperar-se amb pau i tranquil•litat.

· ·

Abr/15

15

LA BITÀCOLA DE LES ABRAÇADES

Aquesta podria ser la bitàcola de les abraçades.

Abraçades reals.

Abraçades necessàries.

Abraçadades estimulants.

Abraçades com a via d’escapament.

Abraçades emotives.

Abraçades que et demanen ajuda, consol, suport, distensió, enteniment, alliberació,..

Ha esta un mes, el d’abril, amb molts de contrastos per part meva com a Pallasso d’Hospital. Cada vegada em vaig trobant més a gust i tranquil. Perquè veig la resposta del personal, la dels nins i pares i, sobretot, la meva.

Ja no “faig de… pallasso”, ara “començ a ser-ho”, a gaudir-ho, som conscient cap on he d’anar per millorar i per suplir el que em manca, que és molt però és un repte engrescador i positiu.

Cada jornada de treball és una aventura meravellosa, amb dalt-i-baixos, com a la vida, però a les darreres sessions de feina, m’han succeït a mi i al meu company (Aspirino) una sèrie fets que no em deixen indiferent, sinó tot lo contrari. Em reforcen i em valentonen per tirar endavant.

Aquests fets són les abraçades rebudes per part dels pares i/o familiars.

Ho he pogut veure amb n’Aspirino, i sorprenentment amb mi, i no una vegada, sinó vàries.

Com he explicat abans, t’arriben de part dels familiars com una gran necessitat per part seva i una gran mostra d’agraïment. La gent que pateix necessita el contacte humà, la pell, la besada i sobretot l’abraçada.

I nosaltres, si cura, l’acceptam. I si, és necessària també l’acceptam. Donam i rebem.

———

Una abraçada a tots/es.

Siòn, el de resepsiòn.

· ·

Abr/15

13

Intimitat

Dilluns 13 volem visitar un dels nins “habituals” d’Oncologia que sol passar-s’ho molt bé amb els pallassos, però avui no vol que el veiem. Evidenment respectem la seva decissió i no entrem a l’habitació. Més tard la seva mare ens troba en el passadís i ens diu que el nin no ha volgut que entressim perquè degut a la malaltía que té no controla els esfinters, i ha de dur bolquer. A més a més, demà cumpleix 5 anys. Quina situació més incòmoda! Afortunadament i malgrat que el nen ha estat traslladat a UCIP, l’endemà Loli i Caragola han passat a cel•lebrar l’aniversari. (Siòn + As 13.04.2015)

· ·

Mar/15

2

Zeladora hipnotitzadora

La menuda de 14 mesos està amb careta d’ensurt, ben a punt d’esclatar a plorar, en mans de les professionals que l’han apartat de la Mami per extreure mostra de sang. Els meus primers passos sembla que poden ser el detonant perquè esclatin els plors, així que ràpidament un pas i mig enrere! Sens mirar-la, mentalment, li deman permís per, si puc, ajudar-la. Sembla que m’ha sentit, en tornar a mirar-la no s’espanta i té interès pel cuc que m’acompanya… Li agrada la cançó que li cant i em comença un escaneig des de les sabates fins al barret. Les professionals fan la seva, el cuc que està fet de bolles transparents (farcides de bolletes de colors) s’estira i acurça, la te ben atrapada! La infermera es queixa de què sols te ombres, va a picar-la i just, just en el moment, el cuc es plega i desplega! Alguna cosa ha passat, però tan ràpid… I tot torna a ser com abans, la dolça musiqueta, la cuca que belluga endavant i enrere amb el seu sorollet. Les professionals agraïdes i sorpreses comenten: l’has hipnotitzat! Jejeje

· ·

Feb/15

16

Delirios automobilisticos

Dispuestos a jugar se preparan el prof.sintesis y enfer.Aspirino para entrar en la habitación. Tocan la puerta y cuando nos dan permiso arrancamos nuestra improvisación. Expectación en el sofà de la habitación, y algo està pasando… El prof.sintesis saca del bolsillo un pequeño objeto, un bólido con dos ruedas y… Prepárense! Pues empieza un juego con los sonidos que produce la bomba de medicación de nuestra pequeña paciente protagonista y su acompañante. El mini coche empieza a rugir motor y a subir y bajar por todas las partes del enfer.aspirino, y después por las paredes, y cada vez con más ritmo y más ruido! Que està pasando? La habitación es ahora un circuito de carreras automovilísticas muy especia,l con diversidad de obstáculos, auto acrobacias y extrañas zonas donde aparcar, reparar, incluso dormir la siesta. Sí! El coche se pone a dormir una siesta en la cabeza del enfer.aspirino que ya está perdiendo la paciéncia desde hace un rato. No entiende como su cuerpo y su vestuario se ha convertido en un sin fin de carreteras. Intenta calmar al prof.sintesis, que no puede parar con el juego que ya tiene su propia inercia, y es el mini coche el que lo arrastra.Siguen apareciendo nuevos obstáculos, nuevas sensaciones, nuevos retos a ser superados por el bólido. Hasta que, en todo este divertido caos, el enfer.aspirino decide poner un límite y frenar esta escalada de motores y autopistas. Le da el alto al profesor y le retira el carnet (y los puntos!). Acto seguido, con su grúa pulgar, guarda en el garaje de su bolsillo el pequeño automóvil.
Risas.
Hemos conseguido aparcar, entre otras cosas, el aburrimiento que a veces golpea en estas habitaciones.

·

Feb/15

10

Cant a 3 veus

Aquest matí, des de que hem arribat a les urgències pediàtriques de l’Huse, sentim una petitoneta nadona que plora i plora. El personal ens diu que plora molt, que duu tot lo dia així. Quan arribam Loli Tirita i Botiquina amb les nostres cançons i moixaines atura contundentment de plorar. El padrí es suma al cant, amb una veu de baix meravellosa que contrasta perfectament amb les tonades que es van succeint. Hi som una bona estona i les infermeres volen aprofitar l’ocasió per a posar-li una mascareta d’oxigen, ja que sol ser un moment en què plora moltíssim, d’aquesta manera aconseguim, entre tots, oferir un millor servei i minvar el patiment a aquella petitona a l’hora de rebre el tractament, sense plorar, hipnotitzada per la música (com també la mare, el padrí i les infermeres, fins i tot les pallasses). Bona col•laboració!

· · · · · ·

Older posts >>

Theme Design by devolux.nh2.me
***************ocultar1************** --> ***************ocultar4************** -->