CAT | Prequirófano

May/15

20

Ànimes de cos sedat

He d’admetre que aquesta entrada de primavera ha estat especialment intensa i dura pels
serveis pediàtrics més delicats de l’huse, cosa que m’ha causat grans alts i baixos no només
emocionals.
Per anar concretant en un tema em centraré en l’entrada dels pallassos a quiròfan i un malson
que vaig tenir posteriorment.
Dimecres passat vaig retornar, després d’anys, al programa de quiròfan i entre d’altres pacients
hi va haver una nina molt, però molt espantada. Com varen coincidir dos infants ensems a
quiròfans diferents ens vàrem haver de separar, els pallassos, i jo vaig quedar amb la nina.
Havíem connectat prou i s’estava engrescant a tocar ella la guitarra, cantava a una coral i
coneixia algunes de les cançons de manera que podia també acompanyar amb la veu i no
només amb el ritme. Li estava anant tan bé la companyia que tant l’anestesista com la resta de
personal sanitari em van convidar a passar a dins quiròfan fins que la pacient de tan sols 10
anyets va estar completament anestesiada. Aleshores a poc a poc, sense deixar de fer sonar la
música, em vaig anar allunyant.
Aquest va ser, en principi, un cas més, de tants. És cert que se la veia molt i molt angoixada
però no li vaig donar més importància pel fet que havia de seguir la feina i anar a atendre el
següent infant.
Però jo, desconeixedora dels profunds misteris del subconscient, l’endemà d’aquella
experiència vaig poder intuir que m’havia afectat més d’allò que em pensava. Vaig tenir un
malson. M’operaven. Hi havia detalls molt nítids que aquí no descriuré. Això sí, record
perfectament com una vegada anestesiada m’aixecava de la taula d’operacions i anava a fer un
tomb, per fer temps mentre m’operaven, observant perfectament tot al meu voltant, després
tornava, em tombava allà mateix i permetia que em despertessin de l’anestèsia.
No tenc tendència a creure en “il·lusions” per avorriment o com a entreteniment i menys sense
aplicar-hi algun (enc que potser mínim) sentit lògic, però sí m’agrada confiar en les intuïcions o
els somnis. Idò arrel d’aquest somni m’atreviré a especular sobre qüestions que poden semblar
esotèriques i tenen a veure amb “què passa amb les ànimes de les persones mentre estan
sedades”. No ho sé, no en tenc ni idea, només em sorgeix aquesta pregunta i, a conseqüència,
d’altres com per exemple “és la zona quirúrgica una zona on es podria mesurar un nivell
energètic significativament diferent a altres àmbits? Potser més carregat? Però… Carregat de
què?” tampoc en tenc ni idea, com de “si es poden o no mesurar aquestes coses”. Però ja
procuraré documentarme.
Sé que aquesta no és una bitàcola com les que he escrit fins ara i m’he donat el permís de
compartir aquesta experiència tan peculiar i personal.
Fins la propera i… Dolços somnis!

·

Jul/14

17

A PILDORIN LI PEGA EL “BAGO”

El pare està molt nirviós, la nina és a quiròfan. El posem al dia explicant-li que és qüestió de “coser y cantar” que en un tres i no res, amb lo bé que canta en Pildorín i lo be que broda Caragola, està fet, El pare riu les nostres bromes, passa el metge i s’incorpora en el trio, just a Pildorín li pega “el bago” doblegant-ce l’esquena, el metge és a punt de posar ma…
“No es preocupi doctor, jo se com curar-lo…” Diu Caragola experta en el dolor del seu company. Li dóna un cop al cul amb el” bolso”, Pildorín pega un bot recuperant la salut, el metge parteix amb un jajaja… Ell pare queda relaxat amb un somriure a la boca.

· · · ·

Abr/13

23

La papallona pallassona: papallassona!

Fa ja un parell d’hores que som a CMA. Després d’haber passat estones divertides amb un parell mallorquí d’infants, arriba una nina, n’O, al box 5 i, tot just l’anam a saludar, també arriba al box del costat en L.
Venim de jugar amb un altre infant més petit amb qui cantàvem una cançó dolça i suau mentre una delicada papallona ballava. Per això, quan arribam a saludar n’O, hi anam en Pildorin, na Botiquina i na Ona, la papallassona.
Però la papallona Ona, quan veu infants més grans, es posa contenta i vol jugar d’una altra manera, un poc més bèstia, ja no tan delicada. S’emociona en veure n’O. I en L. I, volant volant, ho vol tocar tot, desmuntar-ho, enredar, papallonejar, pallassonejar i, en definitiva, jugar. Fins i tot comença a treure coses de la bossa de na Botiquina i, volant volant, col·loca els pals del diàbolo entre els paravents (deixant el fil talment com un estenedor de roba) on la mateixa Ona, la pallassona, comença a estendre els mocadors de malabars de colorins, amb bolígrafs fent de pinces, tot acompanyat de cançons ad-hoc.
Els infants i acompanyants estan completament entregats al joc de la papallassona, ensems amb Pildorín i Botiquina.
Passam una bona estona, desdramatitzant el moment pel que ens trobam a CMA, l’espera de l’hora de l’operació. Hem aconseguit una espera desenfadada, divertida, entretinguda, plena de rialles i fantasia, on una papallona ens ha convidat a entrar al seu món de bogeria pel joc i la diversió.

· · ·

Feb/13

26

Rayos interestelares en prequirófano!

Que momento! Juan desde su cama antes de entrar a quirófano nos dispara con su máquina espacial ( un iPad) rayos estelares imaginarios que rebotan por las esquinas, haciendo bailar a Pildorín y a Bruno para esquivarlos, y a sus papás! Mientras todos se parten de risa!

· ·

Feb/13

4

Que bueno es conseguir que un NO se transforme en un SI!

CMA Son Espases 04/02/2013
Que bueno es para nosotros conseguir que un NO se transforme en un SI…
Como con J. hoy en Son Espases, en el programa de CMA, que al vernos no ha querido que nos acerquemos. “Soy demasiado mayor para payasos” debe de haber pensado, porque ya casi tiene 10 años… Botiquina y Bruno han seguido con sus tonterías hasta conseguir que J. pasara de sacar la lengua a Bruno para mostrarle su rechazo, a seguir sacándola porque los payasos le hemos respondido con un juego sobre sacar la lengua que ha resultado divertido. Al final J. ha entrado a quirófano entre risas y bromas…Misión cumplida!

·

Feb/13

1

L’estenedor atrevit

Son Espases 22/01/2013

Som a la sala de CMA. Na I, de 16 anys, és al box esperant per ser operada. Ens veu arribar i posa cara de “jo sóc gran per pallasses”. Venim de jugar amb un altre infant i passejam els pals del diàbolo, agafant-ne un cada una. Ens separam i la corda que uneix els pals del diàbolo queda tensa, semblant un estenedor de roba, la qual cosa dóna peu a posar-nos a estendre la roba. L’adolescent ja mira amb curiositat, també els acompanyants. Per començar, estenem els mocadors de malabars de Botiquina, enganxant-los amb les pinces de les trenes de Gerlinde, quedant així una imatge molt vistosa i colorida. La qüestió és que, animades per l’aprovació del públic ( na I i acompanyants, més alguna infermera que mira rient), començam a estendre altra roba, més íntima. Deu meu! na Botiquina ha estès ses bragues!!! Jajajaj, es pixen de riure i Gerlinde, renyant a B, agafa les bragues dient que això no es pot fer i les tira damunt el llit de la nina. Cada cop hi ha més riallades de tothom, fins i tot casi nostres. Ger i B discuteixen d’on han d’anar les bragues, que no poden anar passejant per damunt el llit de la nina i finalment B se les torna a posar però damunt el vestit, quedant completament ridícula. Tot això sense amollar l’estenedor que dóna al conjunt una imatge ben divertida i molt visual. Quin canvi! Na I. està completament entregada al joc i a les rialles. (Nota: no passeu pena, aquestes bragues de les que parlam, les sol dur na B damunt d’un mallot, vaja, que no són les bragues que vos pensàveu).

· · ·

Ene/13

29

El gran valor de la nostra professió.

DIMARTS 08/01/2013

M’agrada molt el resultat de la nostra feina en aquest cas. Ens demana l’infermera que per favor col·laborem amb elles per que entra a la unitat de pre-quiròfan una al·lota de 24 anys amb un fort retràs. És grandota i molt forta. A més a mare els hi comunica que està espantada, nerviosa i sol ésser agressiva.

Deixem passar uns minuts desprès d’entrar amb la mare, per que juntes es facin amb la ubicació al box designat i percebre com és la seva forma de relacionar-se. La sentim cridar i com sa mare procura calmar-la. Primer de tot el personal sanitari es presenta i la mateixa infermera li diu que hi ha pallassos. Ella respon a la noticia amb una gran rialla.

Quan ens veu està molt nerviosa i neguitosa, i no vol ésser envaïda a nivell espaial gesticulant per fer-nos un poc enfora a manotades. Li espanta un poc el nas vermell, i els primers moments ens el llevem per tal de fer més senzill l’atansament.

El contacte físic amb molta cura i lentitud, suau i junt amb paraules tranquil·litzadores li senten molt be. Està molt preocupada quan la mare es distancia uns metres per tal de parlar amb l’infermera que li demana les dades pròpies del protocol inicial. També li angoixa molt que son pare no hagi entrat amb elles. Per tal de calmar-la al respecte col·loquem dues cadires devora ella, una per la mama i s’altre per son pare ( que no entra en cap moment, ja que la mare diu que esta molt nerviós i la situació se li fa molt tensa). Sa nina acaba oblidant la seva absència entre rialles.

Observar-la ens dona les claus de com abordar la situació. A ella li fan molta gràcia els peücs de plàstic que li han posat als peus, i son els peücs la rutina amb la que comencem a riure plegades. Cada pic que s’angoixa, els peücs son la clau per alleugerir el moment, es relaxa, canta i segueix amb gust les propostes musicals. Ens tornem a posar els nassos vermells i ja no tenim cap problema d’atansament, la complicitat és total i la mare esta molt contenta de veure el procés i sobretot de veure que aquest pic, amb els pallassos, la seva filla no ha passat el mal tràngol d’altres pics. Quan atenem altres infants no vol que marxem i es posa a plorar, la calmem dient que tornem tot d’una.

Entra als quiròfans caminant pel passadís amb nosaltres, sa mare encantada, el personal alleugerit i molt agraïts tot plegats. Aquest es un preciós exemple del gran valor de la nostra professió.

El contacte físic amb molta cura i lentitud, suau i junt amb paraules tranquil·litzadores li senten molt be. Esta molt preocupada quan la mare es distancía uns metres per tal de parlar amb l’ infermera que li demana les dades pròpies del protocol inicial. També li angoixa molt que son pare no hagi entrat amb elles, per tal de calmar-la al respecte col·loquem dues cadires devora ella, una per la mama i s’altre per son pare ( que no entra en cap moment, ja que la mare diu que esta molt nerviós i la situació se li fa molt tensa) sa nina acaba oblidant la seva absència entre rialles.

Observar-la ens dona les claus de com abordar la situació. A ella li fan molta gracia els patucs de plàstic que li han posat als peus, i son els patucs la rutina amb la que comencem a riure plegades, cada pic que s’angoixa, els patucs son la clau per alleugerir el moment, es relaxa, canta i segueix amb gust les propostes musicals. Ens tornem a posar els nassos vermells i ja no tenim cap problema d’atansament, la complicitat es total i la mare esta molt contenta de veure el procés i sobretot de veure que aquest pic, amb els pallassos la seva filla no ha passat el mal tràngol d’altres pics.  Quan atenem altres infants no vol que marxem i es posa a plorar, la calmem dient que tornem tot d’una.

Entra als quiròfans caminant el passadís amb nosaltres, sa mare encantada, el personal encantat i molt agraïts tot plegats. Aquest es un preciós exemple del gran valor de la nostra professió.

·

Ene/13

15

La porta màgica

Son Espases CMA 15/01/2013

Estam arribant a la sala de pre-quiròfan, després d’haver jugat una bona estona al box de CMA. Anam pel passadís perseguides pel llit i en P Ja ha entrat al joc amb nosaltres i riu, també el zelador hi participa. Som un equip. Aleshores diem a P que ell té sa màgia per poder obrir la porta, només ha de bufar. Ens diu primer que no, que no pot ser. Seguim amb el joc i bufant nosaltres a la porta no ho aconseguim, aleshores es decideix i ens ajuda i quan bufa ell… s’obre la porta!!!!! Ell sí que sap, té màgia i pot obrir portes bufant! Queda sorprès d’ell mateix i ens mira completament al·lucinat.

· ·

Ene/13

15

El globus flotant-volador.

Son Espases 15/01/2013

Som a la sala de CMA. Na R està esperant per ser operada. Ens veu arribar. Al principi es mostra com espantadissa i vergonyosa. No col·labora tranquil·lament amb el personal d’infermeria pel protocol habitual. Està realment nerviosa i espantada. Començam a jugar “com qui no vol la cosa” a cursis i senzills jocs de mans. S’afegeix al joc la suau música de la guitarra, tot acompanyant-lo. Ens mira encara empegueïda però ja ha fugit la por, ja està entrant en el joc. Les mans juganeres de la Zeladora Caragola, com veuen un globus damunt del llit, demanant permís, l’agafen i continuen el joc amb aquest nou element. Tot junt, per moments, esdevé molt poètic. Ballant, ballant el globus queda aferrat al biombo, flotant, volant. ¡Uaaaauuuu! Quina passada!!! Tothom queda meravellat davant la peripècia, especialment na R. Com ha estat tan sorprenent aquesta habilitat de la ZC, la supervisora Botiquina també vol provar sort, amb l’electricitat estàtica. Aleshores, frega el globus al seu capell però… sabeu què se li aferra al biombo? El globus? Doncs no. El seu cap!!! Na R. I la família ja comencen a riure davant els problemes de les pallasses. Na ZC treu un martell per desenganxar-la del biombo, hi pega uns copets màgics i, quan aconsegueix desenganxar-li el cap, se li aferra un colze! I després el nas! I diferents parts del cos. Davant el desesper de ZC per ajudar B a sortir d’aquest embolic, entre grans riallades de R. I acompanyants, decideixen ajudar-la i prendre-li el martell per salvar les pallasses de tal embolic. Rient i pegant copets suaus na R. Aconsegueix finalment alliberar na B. Del biombo. És molt divertit per a tothom però sobretot, el més destacable, és el canvi de la situació que ens trobam quan arribam amb la situació que deixam en partir, tant de la nina com dels acompanyants.

· · ·

DIMARTS 30/10/2012.

M’agrada molt com ens mira, tot panxo en el seu llit, amb les mans al clatell, amb el mateix posat i actitud que si estigues veient els dibuixos animats a la televisió de ca seva relaxadament entregat.

Anem i venim d’una a un altre criatura, i ell cada pic que ens te davant s’ho passa pipa i ho comenta amb els pares. Riu sense contenció, molt a gust de les ocurrències “doiudes” de les dues pallasses. Son pare i sa mare riuen també, estan del tot implicats en el joc, participen i proposen i es ben bé una estampa d’esbarjo familiar on tots estan passant una bona estona (que no s’imaginaven pas 15 minuts abans).

Certes rutines de les dues pallasses son divertidament delirants i repetitives, i ja son, arribat un moment donat, fins i tot suggerides per ells mateixos. Joc gestual, bona sintonia entre les dues, música i màgia. Com el biombo que el separa del llit del seu veïnat (que te la seva mateixa edat) és de roba, a estones aixequem el teixit i compartim la tonteria. Ells es miren i riuen, i també els pares…

Ha passat una bona estona sense que ens donéssim compte. Ve el zelador a cercar-lo i entre somriures ens acomiadem. Els pares ens donen les gracies de tot cor un parell de pics, se’n va amb ells cap a la zona de quiròfans. Ens diu adéu a cada una per el seu nom amb la ma i ens envia petons. Te 5 anys, en arribar estava tancat, morrut, espantat, nerviós i empipat. Al presentar-nos ens contestava amb monosíl·labs sorollosos, com qui gruny per deixar clar que no va de bromes i que millor que t’allunyis. Tant de bo els nins i nines que van al quiròfan tinguessin cada dia els pallassos!

·

Older posts >>

Theme Design by devolux.nh2.me
***************ocultar1************** --> ***************ocultar4************** -->