CAT | H.C. Inca

May/15

5

La doctora d’orquestra

Avui hem anat a Inca Rb i B. Un matí d’allò més complet i ben rodat. Bona feina, ganes,
ritme, alegria i diversitat.
Quan arribam a pediatria ens demanen per fer una col∙laboració amb el personal sanitari.
Han d’intervenir un infant que a anteriors intervencions ha plorat molt, ja que es tracta
d’una cura dolorosa.
Aleshores la doctora ens va dirigint al llarg del procés segons considera a cada punt de
com hauria de ser la nostra intervenció (ara música més alegre, ara més suau que es vagi
adormissant, ara veniu cap aquí que vos vegi millor…ara música alegre de nou…). Són
habilitats per a les quals hi estam entrenats, les anam desenvolupant a les formacions i
les fem servir fruit de l’experiència cada vegada més enriquida pel temps i la pràctica.
Estem enfocant cada vegada més la feina cap a aquest paradigma de col∙laboració, de
feina en equip. En haver acabat la intervenció, vàrem fer broma amb la mateixa doctora
per la seva actitud directiva cap a nosaltres però analitzantho,
aquesta situació va ser
molt interessant pel que fa a la nostra disposició de cap al personal mèdic i el fet de
compartir habilitats amb un objectiu comú: crear un ambient acollidor per tal d’oferir la
millor atenció possible als usuaris, esser efectius a la feina, cadascú en el seu camp però
tots ensems per assegurar un servei complet i cuidadós.
La família agraïda perquè aquesta vegada ha anat millor que les anteriors, el personal de
l’hospital pot dedicarse
a la seva tasca amb millor eficiència perquè l’infant compta amb
un element distractor que som els pallassos que estam allà per ell, amb ell, cantant,
jugant, donantho
tot i més i així no plora tant, no es mou tant, es mostra més serè. Entre
tothom, un gran equip, una bona feina.
Gràcies!

· · ·

Abr/15

17

Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, els pallassos!

Extraccions ens avisa que en una altra habitació estan amb un nin petit. Abans d’obrir ja sentim els plors del nin. Piquem,obrim i demanem permís. Una Doctora a l’ordinador, a la camilla un pare i un ninet de pocs mesos i quatre infermeres i auxiliars,
Siii!, els pallassos diuen… La doctora somriu, afirma i entrem.

Aspi entona la nana de Brams. Rico fa una segona veu baixa i punteja l’afònic ukelele. No sona perfecte però insistim pallassos. En un moment tot s’atura, el nin deixa de plorar, obre els ulls, ens mira i somriu, també el pare i les auxiliars. Nosaltres, com la infermera que pica al nin, allí concentrats en la feina, … 1, 2, 3 segons i s’omple el tub entre somriures.

Disculpeu el retard volia abans anar a Manacor per explicar-ho.
Un plaer tornar-hi. Molts alegres coneguts. Ara ja en Rico ha visitat tots els hospitals i serveis. Gràcies.

Rico Bròcoli

· ·

Feb/15

17

Emocions a flor de pell

Diuen que quan algú decau no és per debilitat sinó per haver tingut la capacitat i la força d’aguantar molta d’estona suportant una gran tensió.

Avui hem anat en Pildorín i na Botiquina a Inca i quan hem arribat a la M1 ens han informat les infermeres de les habitacions que podíem visitar i a una d’aquestes habitacions hi havia un pacient que el descrivien com a “desagradable i difícil”, que constantment s’està queixant i parlant malament a tothom. Per això ens han proposat d’anar, per tal de comprovar la seva reacció amb nosaltres. Havíem d’anar en compte i així hem fet.

Hem entrat cantant suau i dolçament, guitarra i dues veus, aconseguint un esboç de somriure en el pacient en qüestió, un bon somriure en el pacient de l’altre llit i, finalment i com a resultat més destacable, la reacció de la familiar del pacient en qüestió, el deixar-se anar, relaxar i afluixar la tensió, fent una gran plorada mentre ens agraïa profundament la nostra intervenció, ens hem abraçat i acaronat. Un parell d’infermeres que havien vingut expressament per veure’n la reacció, estaven bocabadades en observar el que passa a una habitació visitada pels pallassos i el canvi que es pot arribar a produir energèticament a aquella estança.

Visca la música i l’alegria que contagien moments dolorosos i difícils en més bons de dur!!

· · · · ·

Ene/11

4

“El barquito de cáscara de nuez”

Parte de nuestro procedimiento de trabajo consiste en recibir información por parte del personal sanitario sobre el diagnóstico por el cual está hospitalizado un niño, así como sobre su estado emocional, a fin de poder ajustar al máximo nuestras actuaciones al paciente y a sus estado.

Sabemos que Angel está en la cama y porta una tracción que le impide moverse, así que iremos con cuidado de no provocar un movimiento innecesario. Entramos muy bien, directamente con música, en el pasillo antes de abrir su puerta empezamos a sonar con “El barquito de cáscara de nuez” que enseguida ha enganchado a Angel. Bruno toca y Botiquina hace que un barquito imaginario, que seguro que Angel está viendo, transporte una tarjeta de los payasos hasta el niño.

Pero claro, el barquito choca y no va hacia donde debe, choca con la cama cuando va camino de llegar hasta Angel. Bruno y Botiquina encajan el golpe, intentando seguir con la canción y el plan del barquito, pero el barquito incluso golpea a Bruno y hace que no pueda tocar tranquilo. Todo esto provoca las risas de Angel y su simpático papá que está con él en la habitación. El niño pasa de un interés calmado y curiosidad por los payasos a disfrutar riendo y olvidarse de que está postrado sin poder moverse. Lo vemos y sentimos como un espectador, divirtiéndose desde su cama de hospital ahora convertida en un cómodo sofá de teatro. Finalmente llega la tarjeta de los payasos de la Sonrisa Médica a manos de Angel que se apresura a examinar uno a uno a los personajes de la foto y busca a Botiquina y a Bruno entre los payasos de la postal. Salimos dejando a Angel con una Sonrisa y mostrándole a su papá la postal orgulloso y satisfecho.

·

Oct/10

11

Rialles van, rialles vénen

Fa uns dies, a l’hospital d’Inca vivim uns moments molt divertits. Després de cantar “la vida es bella” a les portes de la unitat de medecina interna, els dos pallassos juguem la nostra particular bogeria no depenent massa de que el públic estigui pendent de nosaltres. Aspirino desprès de la interpretació, s’acomiada de tothom com si fos un artista MOLT famós i desitjat, i es disculpa per que no pot fer cas a tothom, ni pot firmar autògrafs a totes les persones, demanant disculpes s’allunya caminant cap a enrere. Loli Tirita en complicitat amb el públic disculpa l’excentricitat del seu company, perdut en una fantasia que no fa mal a ningú. Aquells que passen riuen, els altres miren des de les portes on han sortit atrets per la música. Na Margalida es la segona vegada que rep la nostra visita, te 83 anys i complicacions amb un tema de traumatologia que allarga el seu temps d’hospitalització. Aquell dia tristoia i estranyada ens observava. En el box de CMA, un nin anglès recent operat, disfruta amb el fons musical de John Brown, Aspirino fa l’indi a lo peliculero mentres ells riuen i Loli Tirita posa cara de que “loco está este”. El deixa fer fins que, capficat dins el seu propi joc, fruit de la seva propia bogeria es disposa a tallar-li la cabellera a ella, Loli Tirita li dona l’alto i s’enfada, el treu del box inmediatament demanant disculpes al benvolgut public, que els observa sorpresos i ben divertits.

·

Theme Design by devolux.nh2.me
***************ocultar1************** --> ***************ocultar4************** -->