Nov/12

23

La vida és bella…

20 de novembre a Son Espases

Després de molt de temps, avui tornam a visitar el servei de Neonats a Son Espases. Entram delicadament, amb música de guitarra. Fluixeta. Les infermeres ens somriuen. Els nadons mengen o dormen. No sentim cap plor. Travessam l’espai sense fer cap renou, com si fos la música que fa la guitarra de Gerlinde el nostre vehicle. Pep juga el Carablanca. Dóna instruccions concretíssimes a Gerlinde sobre on situar-se, quan començar, el volum,  i qualsevol altre doi sense importància,… però tot en to menor, sense restar protagonisme a la guitarra. Així i tot, el somriure agraït d’una mare, o la mitja rialla d’una infermera a la que Pep aparta sense contemplacions doncs no té ticket d’entrada per l’espectacle. Tot molt dolç.

Fins que arribam a un bressol on una infermera alimenta un petit nadó sota la mirada atenta de son pare. Per algun motiu, tal vegada perquè ells dos ens donen conversa, ens  hi quedam una estoneta més. Prou temps perquè arribi la mare. S’emociona només de veure’ns. No fem res. Hi som i gairebé ja està. I ella ens descriu la seva emoció mentre els ulls se li omplen de llàgrimes i diu no sé que sobre “La vida és bella”. Gerlinde li contesta que plorar és molt bo, mentre Pep fa quatre notes de la banda sonora de la pel·lícula.

Encara hi seríem, si Pep no agafa del bracet na Gerlinde i se l’enduu mentre contempla com la mare i la pallassa es diuen adéu. Una mirada especial de dues dones amb els ulls ben brillants, que duu en  Pep a intentar recordar quina era la raó per la que feia tant de temps que na Gerlinde no l’acompanyava en les visites a l’hospital.

·

Ningún comentario todavía.

Déjanos tu Respuesta

<<

>>

Theme Design by devolux.nh2.me
***************ocultar1************** --> ***************ocultar4************** -->