Una habitació amb dos pacients d’avançada edat. Dos homes. Un és anglès i está molt malament. Ens fa senya que, si de cas, fem alguna cosa per l’altra pacient. Bruno llegeix la situació correctament i decideix… “Imagine” de John Lennon. Lenta, suau, delicada. Gaudesc d’escoltar, de tenir un company així, de no haver de fer pràcticament res. Faig unes bimbolles. No tot el temps. Només un moment.

Després, pel pacient que no és anglès, faig una breu pinzellada del que diu la cançó… una o dues paraules per traduïr. Me’n duc en Bruno suaument, quan ha acabat, com el que se’n duu un regal o un àngel. Darrera, dos somriures. Més ample, el del pacient anglès.

adultos · Bruno Dostre · Pep de Manteniment

Son Llàtzer, Hospital de Dia. Trobam un nin de 3 anys, acompanyat per sa mare que ja coneixem del dia anterior quan la Celadora Caragola i Pep de Manteniment varen fer feina junts a Son Llàtzer.

Aquell dia va ser molt especial. Vàrem ser molt ben acollits per sa mare a extraccions, quan l’infant plorava, i després a l’habitació, l’actuació va ser molt dolça. Ara, en retrobar-nos a Hospital de Dia, no hem de fer res. Simplement ens deixam mirar i escoltam les paraules carinyoses de la mare que li parla al nin de nosaltres.

Després, tan sols un petit gest per part nostra: treim la titella que l’altre dia va ser el protagonista de l’actuació. No cal res més.

Pep de Manteniment

Son Espases, sala de espera de urgencias, un lunes cualquiera. La sala está casi llena, unos 30 niños y otros tantos adultos. El ambiente está algo denso y pesado, se nota que llevaban cierto rato esperando, muchas cabezas mirando al suelo y movimientos muy pesados en los gestos de los allí presentes. La sensación es que los minutos de espera se les están haciendo tan largos como los pasillos de Son Espases, que si te pones en un extremo casi no ves el final.

El primer “problema”que nos aparece (qué sería de un payaso sin problemas) es establecer el lugar desde donde hacer nuestra actuación. La disposición enfrentada de las sillas en la sala hace que unos miren a derecha y otros a izquierda. Cirereta y yo no conseguimos ponernos de acuerdo. Ah! una idea! Pedimos al público que se cambien de silla, a ver si así conseguimos que todos miren hacia el mismo sitio. No hay manera, son muchos y les pesa demasiado el ánimo para tamaño esfuerzo. Necesitamos otra solución. Probamos de cantar en un lado pero después tenemos que repetir lo mismo en el otro. “Perdón, si se aburren ya que tenemos que repetir las cosas dos veces, no es nuestra culpa”.

Al final decidimos que lo mejor es montar una pequeña comparsa e ir cantando y bailando mientras recorremos la sala. Repartimos algunos instrumentos de acompañamiento entre los pacientes (nunca mejor dicho, que paciencia hay que tener para esperar tanto…) y formamos una gran orquesta. Los que no tienen instrumentos nos acompañan haciendo palmas. Lo que al entrar era una sala llena de gente con caras largas de aburrimiento, con un ambiente denso donde se respiraba cierta tensión se convierte durante varios minutos en una pequeña verbena improvisada. Las risas y sonrisas empiezan a aparecer en las caras de los allí presentes y en pocos minutos el ambiente se ha transformado y el aire se respira ahora más liviano. La mayoría de “pacientes” tendrán que seguir esperando un rato más, pero seguro que esa espera les va a parecer mucho más corta. Nos despiden con un fuerte aplauso y una expresión en la cara entre agradecimiento y… por favor quedaros un rato más.

Bartolo Urgencio · sala espera

Després d’una primera part de la jornada prou bona, anam a UCIP on a un box em trob un preadolescent que conec de la meva estrena amb oncològics. Ara a UCIP, la imatge que m’arriba de l’al.lot m’afecta de manera diferent. Si un mes abans jo havia parlat de desolació, ara aquesta cambra fosca amb un nin sense cabells, despullat, amb una sonda al nas, i els ulls d’un color que no sé descriure, em fa pensar en mil coses i cap d’elles agradable. Al seu costat, son pare, com la vegada anterior, però també, aquest cop, la mare.

Tot i això, respir i deix començar n’Aspirino, que comença amb tot allò que en aquell moment ens és impossible fer a causa de la nostra indumentària. Intenta tocar la flauta… impossible amb mascareta. Intent fer bimbolles, el mateix. Aviat puc detectar un canvi en l’ambient i en l’ànim, ara la mirada del nin i del pare semblen brillar amb una mica més d’intensitat. Darrera el dolor hi ha alguna cosa més, alguna cosa molt diferent de la desolació, alguna cosa que té a veure amb l’amor i l’esperança. Ens retornen, després dels nostres frustrats intents, dos petits somriures que la mare sembla subratllar amb un somriure encara més clar.

Prenc una decisió, repetint un gag de fa devers mitja hora enrera i que ha funcionat força bé, començ a emetre ones onomatopeiques com si d’una ràdio es tractés, que tot apuntant Aspirino el van convertint en diferents imitacions. Primer de coses o personatges que ell sap fer. Després –i això és una passa endavant respecte al que hem fet abans a Planta- en coses impossibles de fer i que “il Maestro” Aspirino aprofita per brodar el seu millor clown.

Tot sortint mir un moment enrera i me’n tem que la caverna ha desaparegut, ara tan sols hi ha un box d’UCIP on intenten curar una leucèmia.

Pep de Manteniment

Una volta mes som a la tardor, i els pallassos que ja duem un recorregut sabem que als canvis d’estació, coneixem pacients nous i ens toca també acomiadar-nos d’altres. A la nostra cultura, la mort d’un infant es un tema tabú, molt dramàtic i difícil de viure i compartir.
Els pallassos d’hospital hem de mester eines i habilitats emocionals i psicològiques per a treballar a cor obert com només pot fer un pallasso, i alhora transformar i digerir l’experiència creixent com a persones i professionals. Acceptant i aportant a través de l’expressió artística, humanitat, reconeixement i qualitat de vida.

Es la part més complicada de la nostra feina, millorar cada moment en el que ens trobem els dos artistes. Quan la mort arriba a una criatura desprès de molts de mesos de camí, ja estimes, quin horror si no en sabéssim! per que per a ser bon professional, cal esser bona persona, i comparteixes el dol en equip. Enlloc més he tingut aquesta experiència. Per a tots els implicats extra familiars, professionals sanitaris i no sanitaris, també es un tràngol de molta intensitat al que estem exposats de forma continua, i ens uneix i enriqueix compartir com respirem la vida.

Des de aquest escrit una besada de tot cor i de part de tots i cada un dels qui som Sonrisa Mèdica, a tots els familiars amb els que compartim hores i hores de la vida i de l’adéu, en moments de molta duresa i exigència, estem al vostre costat. Hem cantat, hem rigut, hem jugat aprofitant cada moment junts, fins i tot sense saber-ho també hem plorat junts.

Un altre besada especial als col·legues professionals, facultatius, infermeria, auxiliars, zeladors/es, personal de seguretat, neteja i manteniment, tots amb els que passem tantes rialles i el que calgui.

La tercera va la vençuda, una enorme besada als nostres socis i col·laboradors, ja que ells ho fan possible. Si vols tenir el plaer de SER SONRISA MÈDICA només cal fer-te soci, veuràs quin gustet i quina satisfacció!!!

diagnóstico complicado · duelo · emociones · Loli Tirita

Parte de nuestro procedimiento de trabajo consiste en recibir información por parte del personal sanitario sobre el diagnóstico por el cual está hospitalizado un niño, así como sobre su estado emocional, a fin de poder ajustar al máximo nuestras actuaciones al paciente y a sus estado.

Sabemos que Angel está en la cama y porta una tracción que le impide moverse, así que iremos con cuidado de no provocar un movimiento innecesario. Entramos muy bien, directamente con música, en el pasillo antes de abrir su puerta empezamos a sonar con “El barquito de cáscara de nuez” que enseguida ha enganchado a Angel. Bruno toca y Botiquina hace que un barquito imaginario, que seguro que Angel está viendo, transporte una tarjeta de los payasos hasta el niño.

Pero claro, el barquito choca y no va hacia donde debe, choca con la cama cuando va camino de llegar hasta Angel. Bruno y Botiquina encajan el golpe, intentando seguir con la canción y el plan del barquito, pero el barquito incluso golpea a Bruno y hace que no pueda tocar tranquilo. Todo esto provoca las risas de Angel y su simpático papá que está con él en la habitación. El niño pasa de un interés calmado y curiosidad por los payasos a disfrutar riendo y olvidarse de que está postrado sin poder moverse. Lo vemos y sentimos como un espectador, divirtiéndose desde su cama de hospital ahora convertida en un cómodo sofá de teatro. Finalmente llega la tarjeta de los payasos de la Sonrisa Médica a manos de Angel que se apresura a examinar uno a uno a los personajes de la foto y busca a Botiquina y a Bruno entre los payasos de la postal. Salimos dejando a Angel con una Sonrisa y mostrándole a su papá la postal orgulloso y satisfecho.

Bruno Dostre · música

Celadora Cargola i el seu company d’avui, el celador Pildorín, es troben a l’Hospital de Manacor duent a terme la visita setmanal dels pallassos de Sonrisa Médica, com tots els dijous. A meitat del seu recorregut i havent aconseguit que alguns riures i rialles ja surin per l’ambient de l’hospital a Pildorín li entren ganes d’anar al bany, a fer un pis. Caragola fa estona que també té ganes, però no ha dit res perquè estan acabant la primera part del recorregut, a punt de pujar a segona planta i fer allá un petit descans.

En això que passem per la sala d’espera on pacientment esperen els familiars dels pacients que estan sent intervinguts en quiròfan (en la sala d’espera on esperen… pacientment als pacients… uyy, quin embull… bé, seguim). En aquesta sala, en la qual hi ha una petita cambra de bany, es troben tres acompanyants esperant pacientment, un d’ells, al que anomenarem Senyor 1, està fent una becadeta. Cargola va a asseure’s en una de les cadires, mentre espera que Pildorín faci les seves necessitats. En això que el Senyor 2 li avisa que la cadira està bruta.

Senyor 2: “És que té una taca”, assenyalant a la cadira on anava a asseure’s Caragola.

Caragola: “Doncs moltes gràcies… que les taques taquen”.

Així que decideix asseure’s en una altra cadira, al costat d’una noia que també espera pacientment. Ara estem tots esperant, inclosa Cargola. Els seus peus embolicats per unes enormes sabates, comencen a balancejar-se, fent sonar els cascavells que pengen d’ells. I gairebé simultàniament la seva veu apareix flirtejant l’ambient, jugant tímidament amb la noia que està asseguda al seu costat, cantant “Elastics Blaus”. Acaba la cançó i Pildorín encara no surt. En això que Cargola dirigeix la seva mirada cap al bany, buscant l’aparició de Pildorín, quan es troba de front amb el Senyor 1, que acabava de despertar de la seva tranquil·la becadeta. Caragola li demana mil disculpes per haver-li interromput tan dolços somnis. Molt simpàtic el Senyor 1 accepta les disculpes entre riures, rialletes i somriures dels presents.

Pildorín segueix sense aparèixer… Caragola es demana, “haurà pujat a un submarí i iniciat un llarg viatge a través del vàter?” Es comença a preocupar. Oh, si, ara si apareix. Va directe a asseure’s en la cadira on està l’esmentada taca. Cargola li avisa… massa tarda, ja s’ha assegut.

“Doncs ara ja no està!”, diu Pildorín, mentre mou el seu “trasero” tal com si tingués un drap aferrat al mateix i estigués traient lluentor a la cadira.

Pildorín: “I disculpi cavaller per haver-li interromput el somni” dirigint-se al Senyor 1.

Cargola: “Té son, senyor? Doncs no hi ha problema, li cantem una nana!”

Els dos pallassos cantussegen algunes frases de la nana de Brahms acompanyades a la guitarra.

Cargola: “Disculpi senyor, però vostè no té actitud de dormir-se. Així és impossible dormir-li”.

Senyor 1: “Però és que no hi ha nens en aquest hospital?”

Cargola: “Ostres, si, si a això anem, a buscar nens!”.

I els dos pallassos surten veloços a seguir la seva ruta, després d’haver entretingut als familiars dels pacients que pacientment esperen a la sala d’espera… uy! que ja em torno a embullar.

Celadora Caragola

Avui toca actuar en la secció de prequirófan de Son Dureta. Atendre als nens des del moment en què deixen als seus pares per entrar a la zona de prequirófano, fins que entren en el quiròfan pròpiament dit. Són moments complicats, ja que solen estar nerviosos i una mica espantats.

Aquest dia un nin entra plorant molt. És el primer nin del matí. Un d’aquests que es poden classificar d’inconsolables. I pens “Uf! Com començam el dia!”. Té claríssim que vol tornar amb la mare, només mira la porta i crida desconsolablement i a crit pelat “¡Mamààà!” i nosaltres allà enmig, al davant, com ombres desfigurades entorpint son desig, i afegint més renou a aquell intens moment, en una interior lluita dicotòmica entre perseverar o desistir.

Però, per sota d’aquell pensament derrotista inicial que ens diu “aquí no hi ha res a fer”, del no res, del fons del coret que hi ha darrera tot/a pallasso/a, de sobte, rebrotà una altra emoció, un altre sentiment que deia “¡Ei! ¡A per totes! no hi ha res impossible i, de fet, si no ho provam, segur que no aconseguim res”. Aleshores, des d’un punt similar a la buidor absoluta (tan proper a la plenitud absoluta) emergí un punt de joc que delicadament deia “¡Ei. Que som aquí i volem jugar amb tu!” i amb unes senzilles titelletes de dit de Bob Esponja, d’un granot, Spiderman, una bóta, bimbolles,… Ja era igual què sortís d’aquella bossa, donat que els objectes que sortien, ho feien ensems amb un entusiasme profund de joc i empatia. Per tant es produí la connexió amb l’infant. Això va crear un canvi substancial de la situació, no només del nin, sinó també ambiental. Després de deturar el plany i centrar l’atenció en les nostres absurdes filigranes, començà a riure i fins i tot participar del joc. És possible que el personal seguís amb la seva rutina amb millor eficiència degut a aquell canvi. Bona feina. Un plaer.

Supervisora Botiquina

1eres JORNADES NACIONALS SOBRE EL VALOR TERAPEUTIC DELS PALLASSOS D’HOSPITAL

Duc 13 anys fent de pallassa als hospitals de Mallorca. Desprès de tots aquests anys, treballant com a formiguetes en l’ordre i concert intern de la nostra entitat, per fi traiem el cap al balconet del panorama nacional i cridem contents: “Ey! Acostem-nos tots aquells que volem humanitat i alegria per nassos, acreditada per xifres irrefutables, aquells que duem anys en la curolla de generar benestar, i demostrar-ho. Benvinguts i enhorabona  també als qui acaben de començar…!”

Com be va dir molt encertadament  en el seu discurs d’inauguració de les jornades, el Senyor Pep Pomar Director general de l’Ibsalut, es molt gratificant arreplegar-se amb professionals que treballen per lo mateix i en molts aspectes de la mateixa manera, per tal de compartir reptes, il·lusions, dificultats, solucions,  plans comuns, reconeixements, i dins el confort de no saber-nos sols, apuntalar la certesa de que allò que fem val molt la pena.Quin goig retrobar-nos i conèixer gent nova, i havia col·legues de professió amb els que vaig realitzar conjuntament moltes hores de formació als meus inicis com a pallassa d’hospital, i gales conjuntes e intercanvis en distints hospitals. Me’ls estimo!

El cor ens batega amb la mateixa il·lusió, coratge i ganes caparrudes d’aconseguir totes les fites de futur. A uns quants el cap ens ha tornat de plata i una bona grapada d’artistes joves s’apunten a empènyer fort,  ben enamorats de la feina, plens d’amor i amb molt per aprendre.

Per a ser un primer encontre nacional d’investigació, en coordinació amb la UIB, amb un estudi a exposar, i posant en comú fites de feina amb entitats de València, Barcelona, Murcia, Burgos, Canàries, Palència i organitzat plenament des de Sonrisa Mèdica, ha estat molt satisfactori i gratificant. Moltes gràcies a tots els implicats de qualque manera, de tot cor.

Contagiem-nos d’alegria i que visqui la pandèmia!

Loli Tirita

Entramos en la zona de Urgencias cuando escuchamos el llanto de un bebé. A Felipe, de unos pocos meses, le están administrando una mascarilla por problemas respiratorios y llora desconsolado. Su mamá, que está un poco estresada y algo nerviosa, no consigue calmarlo. Es el momento de poner en marcha la magia de la música. Un suave “Ma Petite” interpretado por Bruno Dos Tres hace que el pequeño se vaya calmando, hasta dejar de llorar. Al mismo tiempo que observa como vuelan los pañuelos de la Celadora Caracola, con sus colores y sus malabares, haciendo piruetas en el aire.

Bruno Dostres continúa tocando la guitarra y creando un ambiente musical agradable consiguiendo que cada vez el niño se relaje más. Felipe pasa de estar colorado como un tomate a empezar a mostrar una sonrisa en su cara y casi reir. Su mamá, que no acaba de creérselo, llora de emoción y nos mira diciendo: “Ahora no os podéis ir…” la tranquilizamos, aunque no disponemos de mucho tiempo decidimos quedarnos puesto que no queremos romper la magia del momento. Retiran la máscara a Felipe, que sigue embobado con los payasos y la música. Su expresión es risueña. Su mamá nos comenta, toda emocionada: “Sois un milagro, os llevaré a casa conmigo, porque conseguir esto no es nada fácil”. ¡Toma ya! He ahí una buena recompensa a nuestra labor recibida de forma instantánea. ¡Gracias mamá de Felipe!

Bruno Dostre · Celadora Caragola · padres